Tot i els quaranta-set punts aconseguits per el Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona (RCDE) en la Lliga 2009-2010, no es pot dir que la temporada dels blanc i blaus hagi estat tranquil·la. El 2 d’agost s’iniciava, amb la inauguració del nou estadi de Cornellà - El Prat, una etapa esperançadora i il·lusionant que es va veure truncada per la mort del capità Dani Jarque sis dies després a Florència. Amb la pretemporada pèls aires, l’equip començava la Lliga i baixes importants van afectar, a més, l’equip. Malgrat tot, s’ha assolit la permanència, el nou estadi s’ha convertit en un autèntic fortí, han debutat nombrosos jugadors del planter i s’ha acomiadat de l’entitat el mític Raul Tamudo, historia viva de l’espanyolisme.

Si mires els mitjans de comunicació, però, sembla que la realitat hagi estat una altra: l’Espanyol ha patit com sempre per aconseguir la salvació i Tamudo ha marxat per la porta del darrere, entre d’altres informacions. De fet, l’atenció dels diaris, les ràdios i les televisions catalanes se l’ha endut, com és habitual en els últims anys, el FC Barcelona, guanyador de Lliga.

L’Espanyol, però, ja està acostumat a estar a l’ombra del Barça. Faci el que faci, als pericos no se’ls valora com als culers, i sovint, es passa de la rivalitat a la crítica fàcil, o fins i tot, a l’omissió. És més, sovint el Reial Madrid ocupa més espai als mitjans de comunicació catalans que l'Espanyol.

Tot i les pors i els patiments dels últims anys, l’última temporada que l’Espanyol va jugar a segona divisió fou la 1993-1994. El RCDE, que es va fundar el 13 d’octubre de 1900 per un grup d’universitaris encapçalats pèl català Àngel Rodríguez, només ha descendit de categoria quatre vegades en els seus 110 anys d’història.

Destacar a més, que l’Espanyol de Barcelona no deixa de ser una empresa, concretament és una societat anònima esportiva catalana, amb un capital social de 16.861.094,02 euros dividit en 280.545 accions, amb un valor nominal de 60,10121 euros cadascuna. I econòmicament, l’Espanyol no està per tirar coets: el nou estadi de Cornellà - el Prat ha costat 65 milions d’euros, quantitat que hipoteca els propers anys de l’equip, mentre d’altres van comprant jugadors com Cristiano Ronaldo (per més de 90 milions d'euros), o el recent fitxatge del Barça, David Villa, per 40 milions d’euros.

Per posar un exemple: a la TV3, televisió pública de Catalunya, es pot consumir Barça a totes hores, fins i tot en programes que no són esportius. Destacar però, que almenys els pericos podien gaudir de mitja hora en blanc i blau en el programa Hat-trick Espanyol, pèl C33 els diumenges al vespre, conduït per la Raquel Mateos i en David Balaguer, pericos reconeguts. Però alerta, el Hat-trick Barça s’emetia després: és això la prova de que no es pot assolir certa imparcialitat en els programes esportius de TV3?

Sobre la discriminació mediàtica de l’Espanyol, Teresa Velàzquez, Doctora en Ciències de la comunicació i catedràtica de Teories de la Comunicació a la Universitat Autònoma de Barcelona, explica que, tot i que els mitjans haurien d’afavorir el pluralisme, “estableixen una jerarquització entre el fet esportiu que consideren que té més repercussió enfront d’altres fets, i prenen la decisió d’informar més àmpliament d’allò que consideren més rellevant”. Destaca a més, que el periodisme esportiu ha de respondre a les característiques de tot periodisme però tot i així, és conscient que “és un periodisme que té una enorme importància per la implicació del món de l’esport com a fet social, com a forma d’esforç i de superació” i també, evidentment, per la quantitat de diners que mou, concretament en el futbol però també en els Jocs Olímpics o en tornejos de tenis com el Roland Garros. Velázquez a més, entén que els èxits esportius són momentanis, i que” al dia següent, tothom torna al seu dia a dia i als seus problemes” per tant, “ la informació sobre l’ esport d’una banda respon a les seves característiques i d’altra serveix per alleugerar i distreure momentàniament de les qüestions quotidianes”.

"Hi ha nacional- barcelonisme"

Des del departament de comunicació i relacions externes del RCDE, sota responsabilitat del periodista Xavier Andreu, s’intenta crear sinergies per a que parlin del club català. Xavier Andreu opina que “l’opinió és lliure, però els escrits han de ser amb rigor, correcció i educació”. Andreu és conscient que el periodisme esportiu actual sobre el RCDE no és així ja que “el propi periodista esportiu juga un paper d’opinar més que d’informar. És una evidència que hi ha més gent del Barça que de l’Espanyol, per tant, hi ha més periodistes del Barça que de l’Espanyol. I quan cobreixen l’Espanyol, ho fan expressant les seves opinions des del punt de vista culé, i diuen coses que si parlessin sobre el Barça s’ho pensarien dues vegades. En periodisme hi ha autèntics hooligans.”

Andreu diferencia a més entre mitjans de comunicació públics i mitjans de comunicació privats ja que, segons ell, “els privats tenen una línia editorial, i contra això no s’hi pot fer res”. En canvi, “els públics tenen l'obligació de donar servei a la col·lectivitat: 36.000 socis i uns 200.000 aficionats aval·len la importancia social de l’Espanyol a Catalunya”.

A més, Andreu destaca que el component polític determina totalment la situació del futbol català. “Hi ha un nacional-barcelonisme, un feixisme informatiu” i per això “es llegeix, es veu i s’escolta Barça” i aíxí, els nens creixen del Barça. Per contra, Andreu recalca que l’Espanyol tot i la crisi, ha crescut un 30% en massa social el seu trasllat a Cornellà, i cada vegada compta amb més celebritats que es declaren periques, cosa que no passava fa una anys. Així, Gemma Mengual, Ander Mirambell o Jaume Alguersuari han visitat la llotja del RCDE.

Periodistes especialitzats: La Vanguardia i TV3

Però, quin és el per què del tracte que rep l’Espanyol per part dels mass media? És evident que el Barça té una massa social molt més elevada que l’Espanyol, però tota aquesta gent és anti-perica? És l’aspecte econòmic suficient per justificar el petit forat que obté el club blanc i blau? Per entendre la problemàtica, s’ha contactat amb José Ramón Álvarez i Imma Casares, dos periodistes que fa anys que cobreixen el dia a dia del RCDE.

Per José Ramón Álvarez, periodista de La Vanguardia, el problema és que “es fan notícies de rumors” i a més, “el periodisme esportiu és bàsicament interpretatiu i això afavoreix una dinàmica opinativa”. Álvarez creu també que “la premsa no s’ha de contagiar del fet que des dels més diversos sectors s’aprofiti la projecció de l’esport per donar missatges polítics o comercials” i afirma que l’Espanyol “també té el seu nínxol informatiu: premsa especialitzada, espais específics a la premsa esportiva que es defineix com barcelonista i també, a la premsa generalista”.

Imma Casares, cara de l’Espanyol a TV3, destaca que “l'esport és passió i sovint els informadors es deixen portar pels sentiments d'uns colors i obliden que la seva funció és informar i no fer de fanàtics”. Tot i així, també reclaca que “l'Espanyol mediàticament ven poc però els mateixos protagonistes no t'ho posen fàcil. Hi ha pocs jugadors dins de la plantilla que generin un interès més o menys general i moltes vegades ells són els primers que es neguen a sortir en roda de premsa”. Reconeix però, que “es podria fer més per part de TV3”, i alhora, destaca els bons resultats del Hat-trick Espanyol.

Mitjans alternatius

El buit informatiu que existeix, no és sinònim a que no hi hagi actualitat blanc i blava. Per això, han sorgit en els últims anys, impulsats pèl propi club, mitjans alternatius exclusivament blanc i blaus. El Diari Blanc i Blau, la revista 23 perico, o el portal web Pericos Online en són alguns exemples. Pericos Online, a més, té el seu programa televisiu els dilluns al vespre, a Canal Català.

Sergio Fidalgo, director de 23 perico amb uns dos mil lectors, destaca que “La gran majoria de mitjans catalans parlen de l’Espanyol perquè toca” i que els redactors que cobreixen l’Espanyol “han de lluitar per aconseguir uns centímetres de paper de diari o més minuts”. Amb 23 perico es pretén generar un debat en clau blanc i blava, es per tant, es vol influir i “reflexionar sobre el club i la massa social”. En referència al Barça, Fidalgo destaca que “és – segons els seus propagandistes – l’exèrcit simbòlic d’un país teòricament oprimit. És una estratègia comercial d’una gran eficàcia i alhora, una gran mentida.”

Destacar també, que la literatura en clau blanc i blava també ha crescut enormement. Recentment, s’han publicat llibres com Historia del RCDE en còmic o Trio Maravillas, del mateix Fidalgo. De tota manera, els llibres pericos no es poden trobar a totes les llibreries: només a algunes determinades i a les botigues oficials del RCDE.

Catalunya, més que un club?

A Londres podem trobar un total de cinc equips que competeixen a la Premier League : Arsenal Football Club, Chelsea Football Club, Fulham Football Club, Tottenham Hotspur Football Club, West Ham United Football Club. I això no és tot: hi ha un total de 12 clubs de futbol londinencs que han arribat a la premier, encara que mai han coincidit tots junts. Vuit és el nombre màxim d’equips de Londres que han coincidit, fet que va succeir la temporada 1989-1990 (en el que era l’antiga Football League).

No cal anar tant lluny, Madrid té tres equips de futbol a primera, amb èxits notables: el Real Madrid, subcampió de Lliga 2010, el Getafe, classificat enguany per la Europa Leage, i Atlético de Madrid, campió de la Europa Leage 2010.

A Barcelona doncs, hi ha FC Barcelona, el millor equip del món (set títols en dos anys) i RCDE, que aconsegueix els seus èxits particulars (campió de Copa del rei 2000, 2006 i subcampió de UEFA l’any 2007). La rivalitat entre ambdós equips de la ciutat és normal, però l’omissió no. Barcelona, i Catalunya en general, està molt lluny d’altres ciutats europees en termes futbolístics.

Per a potenciar el futbol, també es necessita el recolzament de les autoritats. I l’Espanyol no el té: com la mateixa regidora de CiU a l’Ajuntament de Barcelona, Maite Fandòs, reconeix: “Barcelona ha volgut fer negoci amb l’Espanyol”. I per això, l’exili voluntari a Cornellà –El Prat. Un altre exemple, Alfred Bosh, amb càrrec de responsabilitat del Departament de la Vice-presidència de la Generalitat, es va referir als pericos com a “renegats de la pàtria” en un article a l'Avui.

Tingui el suport que tingui d’autoritats o mitjans de comunicació, hi ha una cosa que a l’Espanyol mai li faltarà: la força d’un sentiment que arreplega famílies senceres a Cornellà – El Prat, amb uns mateixos colors i un únic objectiu: animar el RCDE. I això, no es pot comprar.