Hi ha molta informació científica per a aquell que la busqui: papers, anàlisi en profunditat, bases de dades... A més a més de revistes especialitzades i articles en publicacions institucionals. La premsa generalista, amb la intenció d’arribar a un públic més ampli, aposta per transmetre-la de manera directa i simplificada.

En els últims anys hi ha hagut un auge de tot el que la ciència simbolitza, i els mitjans en va plens. Aporta prestigi i seguretat relacionar qualsevol activitat amb la veu d’un científic, i per això cada vegada més apareixen als anuncis o garanteixen l’efectivitat de productes variats. Les vitamines, la fibra, el colesterol i fins i tot el sistema immunitari forma part del vocabulari habitual de la premsa i de la publicitat.

Per vetllar que no es divulgui res absurd i que tota la informació sigui veraç, existeix l’Associació Catalana de Comunicació Científica (ACCC). Constituïda l’any 1990, agrupa a comunicadors i periodistes especialitzats, científics i editors que comparteixen l’interès per comunicar en els mitjans escrits i audiovisuals de Catalunya. El seu objectiu és difondre i millorar la comunicació científica en les terres de parla catalana, tot incidint en els seus aspectes socials i polítics per contribuir al progrés social.

Seguint aquesta línia trobem la celebració del Parlament Científic Jove del passat mes de maig a Barcelona. El Parlament és un punt de trobada d’estudiants, científics i professors que, durant un parell de dies, discuteixen sobre qüestions científiques de la mateixa manera que es fa als parlaments autèntics. Albert Antolín, estudiant de Biologia Humana a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona, n'era moderador. Segons Antolín, a la reunió es va tractar d’arribar al debat científic des d’una perspectiva política, i és que ambdues disciplines s’entrellacen: “Sovint les lleis no deixen avançar la ciència, però alhora cal una bona regulació perquè la ciència no se’ns vagi de les mans”.

Cada cop és més clar que, en divulgació científica, els protagonistes no només són els investigadors. Tant l’ACCC com el Parlament Científic pretenen afegir una vessant més social a la ciència que es transmet a través dels mitjans. I els periodistes també són els encarregats de teixir aquest entramat a la perfecció, unint tan allunyades disciplines per presentar finalment la tela del magnífic però ardu periodisme científic.

Jordi Camí, director del Parc de Recerca Biomèdica de Barcelona, afirma que tan els científics com els periodistes poden fer una bona feina, però que “convé rebre un entrenament especialitzat de confluència”, cal una formació al respecte.

Irene Lapuente és la creadora de La Mandarina de Newton, un projecte innovador que neix de les ganes de compartir el què Lapuente sent per la ciència i la tecnologia. Ha treballat, entre d’altres, al CosmoCaixa, Expolab, l’Institut Català de Nanotecnologia i l’Escola Superior de Telecomunicacions. Actualment, col·labora amb el programa Connexió Barcelona de BTV. És a dir, que Lapuente és el clar exemple d’una comunicadora científica. Opina que el més important és que “tothom pugui gaudir de la ciència i la tecnologia, com ho poden fer de l’art, la literatura o qualsevol altra disciplina humana”.

Però, per molt bons que siguin els periodistes, el públic és el que és. No es pot abusar del llenguatge especialitzat en premsa generalista o es corre el risc que el lector es perdi. Actua això en detriment de la ciència?

Segons Jordi Camí, que la informació es vegi simplificada és inevitable per raons del mitjà on s’expressa. Ara bé, el veritable repte rau en què es mantingui el més important: “que sigui rigorosa i pertinent”. Irene Lapuente, per la seva part, assegura que no hi ha una única manera d’apropar-se a la ciència: “si no pot arribar en un format, que arribi en un altre, però que arribi!”.

Per tant, segons l'opinió dels experts, que la informació científica es simplifiqui no és sinònim de pèrdua de qualitat. Mentre les dades siguin certes i contrastades i la transmissió de coneixements sigui efectiva, el valor dels continguts es manté.

L’evolució de la dinàmica periodística en aquest camp ens dóna indicis de com pot avançar en els propers anys. Lapuente considera que encara queda molta feina a fer tot referint-se a les publicacions dels països anglosaxons com a objectiu referencial: “Al nostre país encara ens falta una mica de frescor, ens sobren les formes pomposes i ens manquen les ganes de jugar, d’entendre, de divertir-nos”. Jordi Camí, al seu torn, considera que la premsa científica ha arribat a la majoria d’edat i que “ara són els científics els que tenen el repte de saber-la explicar a la societat”.

Així doncs, ens trobem als inicis d’un sender llarg i obert, amb molt terreny per avançar. Han de seguir fent els deures tan periodistes com científics, ara més que mai, per vetllar per una bona transmissió de coneixements. La meta pot semblar llunyana, però només cal esforç, bona sort i que la ciència ens acompanyi.