Despertar-te, anar al lavabo, obrir el llum, l’aixeta i rentar-te la cara, són accions que amaguen darrera, un gran esforç infraestructural. Per no parlar de les trucades per telèfon mòbil, conectar-se a internet amb l’anomenada banda ampla, l’assistència mèdica d’urgència o l’existència de línies regulars de transport.

Precisament és en els pobles més petits, de menys de 500 habitants, on aquest esforç es fa més gran. Les xarxes d’abastament d’aigua i electricitat són presents en pràcticament tots els pobles anomenats 'micro pobles' (menys de 500 habitants). Però, el problema no és la inexistència del servei, sinó en l’estat de les instal•lacions, en la manca de comptadors municipals o la deficiència de la cloració. Els talls de llum no són un fet anecdòtic en aquests petits municipis sinó un problema que cal solucionar, sobretot ara que les segones residències s’han incrementat i el turisme rural és una de les oportunitats que troben molts masos. Tampoc són gens positives les dades entorn el clavegueram: un 20% dels micro pobles no tenen, encara, xarxa de clavegueram. El tractament de les aigües és inexistent, manquen depuradores i també la possibilitat que les aigües residuals arribin a una instal•lació propera d’aquest tipus. Per ser clars, no hi ha separació de les aigües pluvials i les de reg, de les fecals.

Una de les grans contradiccions dels micro pobles és el poc pes electoral que tenen, a causa del baix nombre d’habitants o la poca veu alhora de donar opinió en el disseny de lleis i reglaments, però que es contradiu amb la importància que se’ls dóna en discursos electoralistes per tal que implementin, per exemple, abocadors al seu territori. ‘Som poc en pes, en població i en vot. Per això, s’ha creat l'Associació de Micropobles de Catalunya perquè puguem estar allà quan es dissenyin les lleis i afegir totes les excepcions i parèntesis que reflecteixin la nostra realitat’ explica Carme Freixa, alcaldessa del ‘micro poble’ de Vallfogona del Ripollès.

Instal•lacions com un abocador s’han col•locat en les poblacions més petites de forma exponencial. Aquestes poblacions no volen una instal•lació d’aquest tipus, però en el moment que l’empresa promotora ja ha aconseguit tots els permisos per part de l’administració superior, l’ajuntament no pot fer res més que donar la llicència final encara que això comporti anar en contra la seva població. Les instal•lacions d’aquest caire es traslladen de la gran ciutat a les poblacions de menys pes sense consentiment ni diàleg, en molts casos.

L’existència dels abocadors és necessària, segons l’Associació de Micropobles de Catalunya, però sovint es pensa que és la solució per promocionar una població petita, generar més ingressos i augmentar la demanda de treball amb nous llocs d’ocupació, però la qüestió no és aquesta, sinó la manca de capacitat de l’ajuntament per gestionar-ho. El manifest de l’Associació de Micropobles, cita: ‘En un ajuntament tan petit se li’n va de les mans el control i la regulació d’aquestes instal•lacions’.

Una de les problemàtiques més punyents, però, és la dispersió dels seus pocs residents. Tenen poca població en una àmplia extensió. Aquests ajuntaments suporten un sobre cost pel manteniment de molts camins, que si en sumem tota la seva longitud suposa un cost molt considerable. Carme Freixa és l’alcaldessa de Vallfogona del Ripollès, una població de 220 habitants, amb una superfície de 39 Km2 i amb un pressupost de 1.168.600€ anuals. ‘Se’ns mesura per la població però tenim molt territori’ afirma Freixa, ‘ens hem adherit a l’Associació dels Micropobles de Catalunya perquè creiem que no tenim res a veure amb la definició de poble (estipulada a 2.000 i 5.000 habitants), tenim unes necessitats i realitats molt diferents’.

‘No tenir recursos implica no tenir personal preparat per tot. Fas d’alcaldessa, de brigadista municipal, del que faci falta. Vas amb la polivalència i la bona fe per força’. L’alcaldessa de Vallfogona assegura que en localitats tan petites impera la idea de solidaritat per sobre de tot. ‘Moltes de les coses s’acaben fent amb aportacions voluntàries de veïns. El que s`ha fet tota la vida’, realment, quan passes un dia en aquesta petita població del Ripollès, hi després d’haver fet l’estúpida pregunta de si tenen quiosc, t’adones que és completament una altra realitat, una comunitat en el sentit literal de la paraula. Segurament després de la llarga llista de mancances caldria afegir-hi aquest sentit de solidaritat, tranquil•litat i cooperació que sobreviu en aquestes ‘illes’ d’habitants d’arreu de Catalunya.

No són pocs els municipis catalans que es podrien denominar micro pobles. Dels 947 municipis que hi ha a Catalunya, 330 tenen menys de 500 habitants. En aquest sentit, no és una realitat única i aïllada, sinó que conviu amb ciutats més grans i que darrerament, gràcies a la creació de l’Associació de Micropobles de Catalunya i el ressò que n’han fet alguns mitjans, s’ha pogut donar a conèixer.

Actualment l’associació està formada per 62 micro pobles d’arreu de Catalunya que tenen situacions molt diferents (econòmiques, socials, geogràfiques, etc.) però que intenten fer força davant la Generalitat. Sembla que amb aquests dos anys de vida que té, com a mínim, s’hi ha donat a conèixer i ha provocat que molts diputats els hi comenci a sonar el nom de ‘micro poble’. No només al parlament, sinó que l’associació pretén mostrar la seva realitat a tota la societat i ‘deixar de banda la idea que un micro poble és aquell on només s’hi va de cap de setmana o vacances, sinó que és un poble on hi viu gent que ha de tenir les mateixes oportunitats que la ciutadania de viles més grans’, afirma Toni Lloret president de l’Associació de Micropobles de Catalunya.

En un moment de crisi com l’actual no és d’estranyar que es plantegi la idea de la mancomunació dels municipis petits, com s’està parlant darrerament a Grècia. Però realment aquesta seria una bona solució? ‘Seria un error agregar-nos a pobles més grans, ens matarien la identitat. A més, seguiríem tenint els mateixos problemes i necessitats, a no ser que ens posin a tots a viure a un bloc de pisos a la meridiana’, explica Freixa.

Catalunya històricament s’ha caracteritzat per tenir un gran teixit municipal, però en l’actualitat sembla que li manqui l’empatia cap a petits territoris, com els micro pobles. La mateixa empatia que Catalunya reclama davant d’Europa.