Salvador Manyosa vivia davant la fàbrica Uralita de Cerdanyola del Vallès. Des de que va néixer, respirava l’aire contaminat per l’amiant que produïa, sense conèixer els efectes adversos que patiria anys després. Als quinze anys va començar a notar que alguna cosa no anava bé, fins que un dia els metges van posar nom a la malaltia que patia: asbestosi. “Depenc d’una bombona d’oxigen per poder viure. Passo divuit hores al dia connectat a ella, només tinc sis hores d’autonomia”.

Manyosa és una de las 45 víctimes de la fàbrica que el passat 5 de Juliol van aconseguir una victòria judicial sense precedents a Espanya. Un jutjat de Madrid va condemnar Uralita a pagar 3,9 milions d'euros als afectats. La sentència estableix indemnitzacions que van dels 43.000 euros als 470.000. Encara que la companyia va anunciar un recurs, l'advocat dels afectats assegura que els diners s'han de pagar ja.

El justícia considera provat que Uralita deixava residus sòlids d'amiant pels carrers sense asfaltar de Cerdanyola i Ripollet. Els cotxes els aixafaven, aixecant la pols d'aminat que era nociva per la salut. era, afirma el jutge, "una forma còmoda i barata de suplir la manca d'asfaltat". Afegeix que era una imprudència doncs tothom coneixia els perills de l'aminat.

L’amiant és una fibra mineral composta per petites partícules que, al respirar-les, s’instal·len als pulmons i en altres òrgans del cos. Un cop allà, poden passar més de trenta anys fins que donen lloc a càncers, malalties cròniques o fins i tot la mort. La indestructibilitat i el baix cost del mineral el va fer popular i rendible per a les empreses que el van fabricar durant dècades. Aquestes empreses es van lucrar a costa de la salut i la vida dels seus treballadors, tot i que des dels anys quaranta ja se sabia que l’amiant matava. La fabricació del mineral no es va prohibir fins al 2002.

Cerdanyola és una ciutat contaminada. creix sobre un cementiri d'amiant. Això dificulta qualsevol construcció subterrània i encareix l'aixecament d'edificis degut a la necessitat de fonaments especials. Els arbres es planten en testos per evitar que els arrels penetrin la xarxa que aïlla el sòl. No serà fins a final d'aquest any que s'hauran cobert totes les restes d'amiant que encara queden en superfície.

Es per això que el col·lectiu més gran de víctimes de l’estat espanyol està a Cerdanyola i Ripollet, on la fàbrica de l’empresa Uralita va produir amiant fins al 1997, any en que va tancar. El doctor Josep Tarrés, pneumòleg de Cerdanyola especialitzat en el cas, comptabilitza actualment 950 afectats directes o indirectes a Cerdanyola i Ripollet que van demanar indemnitzacions i el reconeixement de la invalidesa per part de l’Administració. “Com que la fàbrica va tancar al 1997, a Cerdanyola hi haurà casos fins al 2030 o 2035, ja que la malaltia es detecta molts anys després d’haver estat en contacte amb l’amiant”, explica el doctor.

Salvador Manyosa mai va treballar a l’empresa Uralita. És una de les víctimes indirectes que va emmalaltir per respirar les partícules d’amiant i que, junt amb el doctor Tarrés, va fundar l’Associació d’Afectats per l’Amiant de Cerdanyola i Ripollet. Aquesta dóna suport a les víctimes ambientals i ajuda a iniciar els tràmits legals per reclamar les indemnitzacions i invalideses laborals.

Fins ara, només els treballadors d’Uralita afectats per l’amiant han aconseguit indemnitzacions per la seva malaltia. Els advocats del Col·lectiu Ronda porten trenta anys defensant als damnificats de forma gratuïta per ressuscitar de l’oblit a totes les víctimes que han patit tants anys en silenci. “L’empresa Uralita sempre havia fet cas omís al problema del amiant, tot i que des dels anys quaranta molts estudis confirmaven que el mineral causava efectes letals”, afirma Miguel Arenas, advocat del Col·lectiu Ronda que porta molts dels casos. Després dels judicis que han perjudicat l’empresa, Uralita ha reconegut que no prenia mesures de seguretat i prevenció suficients.El jutjat de primera instància número 46 de Madrid que es va pronunciar el 5 de juliol manifesta que la fàbrica no tenia mesures de seguretat, com filtres a les xemeneies o un vestidor. Els treballadors es canviaven a les seves llars, portant la roba contaminada de la feina per la ciutat.

El nombre de morts i afectats per l’amiant a Espanya es desconeix, en part pel silenci còmplice de l’Administració. Són les víctimes invisibles per a l’estat, especialment les ambientals. És el cas d’en Salvador, que després de tants anys de litigis no ha aconseguit cap indemnització: “L’estat només m’ha reconegut la invalidesa per malaltia comú”, denuncia. Tot i que la Generalitat es va comprometre al 2005 a recompensar a totes les víctimes de l’amiant, el silenci espès que hi ha vers al tema és preocupant. De fet, són moltes les veus que demanen la creació d’un fons de compensació estatal per l’amiant.

Salvador Manyosa no ha pogut gaudir d’una vida plenament normal: “No he pogut jugar a futbol, córrer, ni tan sols jugar amb la meva filla quan era petita”. Quan va descobrir que patia asbestosi es va enfonsar i va caure en una depressió. Amb els anys, però, ha aconseguit conviure amb la malaltia de forma digna, en part gràcies a la passió que sent per la seva professió: l’escultura. “Amb l’art aconsegueixo evadir-me”, explica. No obstant, tant ell com totes les víctimes de l’amiant demanen una ajuda que no arriba. En Salvador no perd l’esperança. Però, quan arriba a casa, respira artificialment.