La Maria Cuesta va estar a punt de morir-se. Des dels dotze anys va patir anorèxia nerviosa que, en els seus pitjors moments, la va fer estar ingressada en un règim de 24 hores a l’hospital Clínic durant quatre mesos i mig, fins que va aconseguir superar la malaltia als setze anys.

“Arriba un moment en què no vols perdre més pes perquè tens por que et penalitzin –explica la Maria– Et poden penalitzar de moltes maneres: des d’obligar a menjar-te tot el plat, fins a fer-te beure un batut hiperproteic o sondar-te. El fet de passar-ho tan malament allà dins i, a més, de veure des de la finestra de l’habitació que, a fora, la vida segueix i de témer no poder tornar a sortir al carrer, fa que t’acabis entregant. Et dius: això no és el que jo vull”.

Ara ha recollit la seva experiència al llibre “La meva anorèxia”. Durant la presentació a la llibreria Proa de Barcelona, l’autora va destacar que va decidir escriure el llibre ja que “de l’anorèxia tothom en parla i tothom en té opinió, però a vegades aquestes opinions estan esbiaixades”. Envoltada de familiars a amics, la Maria Cuesta es va mostrar molt emocionada i, sobre el llibre, va destacar que “l’únic que té d’especial és que és el meu relat, però per desgràcia és la realitat de molts malalts i malaltes que pateixen molt”. La presentació va comptar amb la presència de l’escriptora Gemma Lienas, que va explicar que avui dia, pot ser perfectament igual el cos d’una model d’una desfilada de moda i un home acabat de sortir d’un camp de concentració. A més, va afegir que “Les persones i els seus cossos no són erronis, però la manera com els pensem i ens els fan pensar potser sí que ho són”. Destacar també que, Josep Lluch, editor del llibre, va recalcar l’espontaneïtat, el rigor i la senzillesa del llibre de la Maria.

Cuesta explica a més, que l’anorèxia se supera només quan la malalta se n’adona i quan vol curar-se. Precisament, una de les majors preocupacions dels familiars és que la malalta compleixi la majoria d’edat ja que, aleshores, la interna pot demanar l’alta voluntària i, si no és que els pares la incapaciten legalment, abandonar l’hospital. Del patiment dels parents se n’encarreguen bàsicament les associacions. “Les associacions fan una feina molt important sobretot amb les famílies perquè, hi ha un terapeuta per al malalt, però cap pels pares. I ells també viuen i conviuen amb la malaltia; la tinc jo, però ella viu a casa meva com jo”.

Les associacions donen un suport diferent al que poden donar als hospitals. A més d’ajudar els malalts, recolzen les famílies durant tot el procés de recuperació. Un exemple significatiu és l’ ACAB, l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia. La gerent de l’ACAB, Isabel Piédrola, explica que plantejar-se aquest tipus de malalties des de la superació i la part positiva és essencial. Fer-ho positivament no és gens fàcil, ja que, segons diu Piédrola, existeixen els factors de protecció, mitjançant els quals les persones malaltes adquireixen autoestima i es converteixen en autocrítiques. En casos de malalties com l’anorèxia, de tipus mental, fer-ho és un món, ja que, afirma Piédrola, “han de reconèixer que estan malaltes” i que no estan a gust amb el seu cos. A partir d’aquí, mig camí de la superació està fet, perquè és diferent treballar amb algú que s’adona que ha de curar-se que amb algú que no ho vol veure.

El pronòstic que el metge fa dels malalts és essencial, perquè és el primer contacte que es té i així poden adonar-se de la gravetat i el grau en què estan. Des del pronòstic, les fases són les següents: recuperació física, la qual és essencial per a fer funcionar de manera correcta el cervell i no fer perillar les seves vides. Després s’han de recuperar les conductes alimentàries, és una manera de reeducar-les en els hàbits de l’alimentació, allò que els van ensenyar des de la seva infància i que havien perdut. L’últim pas, la recuperació emocional. Aquestes etapes es duen a terme de manera paral•lela a la recuperació psicològica, amb la qual els especialistes cerquen les causes de l’actitud dels malalts.

Tot i que l’anorèxia té un índex del 60-70% de curació, hi ha malalts que no aconsegueixen superar-la, i arriben a patir l’anorèxia o la bulímia de manera crònica, i altres que tenen recaigudes. Piédrola explica que els malalts tenen les seves pròpies eines per a evitar les crisis que puguin tenir, o fer-les passar de la millor manera possible. Tot i així, el suport dels que hi ha al seu voltant és vital, i els malalts, diu la gerent de l’ACAB, han d’adonar-se que la seva curació han de fer-la per a sí mateixos,per a sentir-se bé, i no per a altres persones.

El metge Josep Toro, especialista del Departament de Psiquiatria i Psicobiologia Clínica de la Universitat de Barcelona, destaca que els factors genètics i els factors culturals vers el model estètic corporal influeixen molt en l’anorèxia nerviosa, caracteritzada per aprimament excessiu assolit voluntàriament, una gran por al pes, entre d’altres. Destaca també, que per a la curació és imprescindible menjar amb normalitat, a banda dels aspectes psicològics relacionats, entre d’altres, amb la presa de consciencia de la malaltia i l’autoestima. Toro, a més, creu que el llibre de la Maria Cuesta “descriu molt bé el procés evolutiu de la pacient d’anorèxia” i per això creu que pot ser útil per a pacients i familiars.

Per la Maria, patir anorèxia diu que l’ha feta més forta, encara que li ha repercutit en tot. “És una malaltia que afecta tant a nivell físic, com psíquic, com social; per això et canvia per força: he renascut amb setze anys, després de quatre sense ser persona. Hi ha hagut tres Maries al llarg de la meva vida: la de la infantesa, la malalta i l’actual, i totes elles són absolutament diferents. Quan vaig curar-me, en no haver passat l’adolescència com la demés gent, vaig haver d’assumir que era diferent. A més, m’he tornat molt crítica i radical; no vull saber res de la superficialitat fins que algú em demostri que ens fa més humans”.

Amb “La meva anorèxia”, la Maria Cuesta posa la seva història al servei de la gent. Una tasca, però, que l’ha portat als mitjans de comunicació: TV3, Catalunya Ràdio, La Vanguardia... són moltes les publicacions que se n’han fet ressò. Segurament els contactes familiars hi han tingut alguna cosa a veure.