El catedràtic danès de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Gøsta Esping-Andersen és tota una eminència en el camp de la sociologia. Ha excel•lit en l’estudi de l’Estat del Benestar i, recentment, ha publicat el llibre The Incomplete Revolution, sobre els reptes que la societat haurà d’afrontar el segle XXI. Esping-Andersen és indubtablement un orgull de la universitat catalana, però alguns es pregunten si, a la vegada, professors com ell són un obstacle per la normalització lingüística a l’ensenyament superior del nostre país. Per aquest motiu, el govern català prepara un decret que obligui els nous professors universitaris a tenir el Certificat de nivell de suficiència de català (C). Esping-Andersen té ben clar el seu posicionament: “La mesura és sens dubte contraproduent per al desenvolupament de la ciència i la investigació a Catalunya”.

El Departament d’Universitats de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per Josep Huguet, d’Esquerra Republicana, té a punt el borrador del decret i ara el discuteix amb les universitats. L’obligatorietat del nivell C (equivalent al nivell C1 segons el Marc comú europeu de referència per a les llengües, és a dir, similar a l’Advanced en anglès) exclouria els professors que ja tenen plaça i deixaria per a les universitats un marge d’excepcions per a qui considerin justificadament necessari que ha de quedar fora d’aquest requeriment.

Si el decret afectés també a Gøsta Esping-Andersen, és imaginable que el sociòleg danès quedés exempt d’haver d’aconseguir el títol de llengua catalana, donada la seva reputació a nivell mundial i, també, a causa de la fama que té, que és de retornar els correus electrònics escrits en català sense contestar al•legant que no els entén. El professor, no obstant això, tampoc veu amb bons ulls el marge que donaria el decret: “Una aplicació selectiva de la llei donarà un respir a les universitats més ambicioses, però provocarà segurament més polarització i dualisme en el món universitari català”.

Els professors de l’ensenyament superior han de conèixer la llengua pròpia del país on imparteixen classe? El debat està ben obert. El professor del Departament de Ciències Mèdiques Bàsiques de la Universitat de Lleida Enric Herrero remarca que “el criteri principal per contractar professorat universitari és la seva capacitació professional, i això vol dir el seu currículum docent i investigador, i cap altre factor pot afectar negativament aquest criteri quasi únic”. Contràriament, el professor de Periodisme de la UPF Javier Díaz Noci afirma: “Em sembla lògic que, a un país on es parla català i és reconeguda com a llengua cooficial, es demani als professors una certa competència lingüística en ambdues llengües, la mateixa que s’espera dels alumnes i futurs professionals d’algunes carreres”.

Molts estudiants estan d’acord amb Díaz Noci en exigir un alt nivell de català per als docents que imparteixin classe en carreres on la llengua té un paper preeminent, cosa que milloraria la qualitat de l’ensenyament. “És obvi que si ensenyes una assignatura on la llengua és clau i s’exigeix als alumnes un nivell C de català, el professor l’ha de tenir”, comenta l’estudiant de Periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Liss Roura. Alguns també veuen com un salt qualitatiu que el mestre sigui capaç de dominar el català. L’estudiant de Magisteri Marta Delgado ho veu així: “Si tots els professors tinguessin el nivell C, les classes serien de més profit i amb més qualitat”. D’altres, però, opinen que és un tema secundari i remarquen la importància de la perícia del professor, com expressa l’estudiant de Física de la Universitat de Barcelona (UB) Elena Cordero: “El que se li hauria de poder exigir a un professor és que sigui capaç de transmtre amb una mínima claredat els conceptes de la seva assignatura, amb independència de la llengua que utilitzin”.

Malgrat la diversitat d’opinions, són molts els estudiants que estan d’acord, com a mínim, a valorar positivament a l’hora de contractar a un professor que aquest tingui el nivell C, encara que el concepte d’obligació no és popular ni entre els alumnes, ni entre els professors. “Una normativa coercitiva no em sembla l’eina correcta ni eficient, i només faria que espantar a aquells professors que pateixen catalanofòbia”, afirma l’especialista en Medicina Legal i Forense de la UB Emili Huguet.

Un altre punt de consens és la rellevància que l’anglès hauria de tenir a la universitat i la necessitat que els professors tinguin també un bon nivell com a mínim de comprensió de la llengua anglesa. Una posició que s’apropa a la mesura que creu Gøsta Esping-Andersen més lògica, que seria introduir un decret que obligui a tots els professors a tenir un nivell adequat d’anglès. El sociòleg ha estat professor a moltes universitats nord-americanes, com ara Harvard, i la gran majoria de la seva bibliografia està en anglès i no en danès.

Un altre aspecte important del decret és com aquest afectaria la competitivitat del sistema educatiu de les universitats catalanes. El pessimisme, en aquest sentit, és present. “La universitat ha de ser notable per la seva qualitat, en forma de publicacions internacionals, per exemple, dels seus membres”, afirma la catedràtica de Biologia Cel•lular de la Universitat de Girona Marissa Molinas. Esping-Andersen pensa en els professors estrangers. “Si hagués existit la llei quan jo vaig venir aquí, segur que hauria triat una altra destinació ―afirma―. No conec cap acadèmic estranger que hagi vingut motivat per aprendre l’idioma”. Sembla que cap dels dos docents fan cas a les reivindicacions que algunes conferències en defensa d’una major presència del català a la universitat encara defensen. “Hem de preservar la funció social de la universitat catalana”, són paraules de l’exdirector del Departament de Traducció i Interpretacióde la UABCarles Castellanos.

Encara que l’opinió de Gøsta Esping-Andersen pugui no ser del gust de tothom, el seu èxit basat en la internacionalització de la seva obra i de la ràpida adaptació als molts països que ha impartit classe fan imaginar que, ara per ara, el castellà i sobretot el català queden a la vista de molts com a llengües locals que no tenen cap funcionalitat en el món globalitzat en què vivim.

Per altra banda, la veu de l’estudiant universitari, principal receptor del missatge del professorat, recorda que un altre dels grans handicaps de la universitat és la irregularitat de la qualitat de l’ensenyament, cosa que potser també hauria d’estar a l’agenda política del govern català.