“A l’hora de l’esbarjo vaig sortir a fora, i a la mateixa porta de l’escola el germà d’un alumne em va agafar. Em va colpejar, em va fer caure les ulleres, em va empentar, em va amenaçar i em va dir que ja n’hi havia prou de fer la vida impossible al seu germà. Després va marxar corrents. Vaig sentir estupor, no sabia a què venia això”

Aquest és el testimoni del professor Miquel Creixell, docent del Col•legi Badalonès de la ciutat de Badalona, víctima d'una agressió física per part del germà d'un dels seus alumnes. Tot i que l’ús de la violència és una situació extrema, són molts els casos de manca de respecte que pateix el professorat. La situació, a dia d'avui, és preocupant. L’Agència Europea per a la Seguretat i la Salut al Treball revela en un informe del 2009 que les denúncies per agressions físiques ja arriben fins el 13% del professorat. Mentrestant, un 86% dels treballadors del sector educatiu ha patit faltes de respecte per part de l'alumnat.

Alguns sindicats de defensa dels drets dels docents s’han posicionat fermament en la lluita contra aquests episodis. El Defensor del Professor és un servei del sindicat Asociación Nacional de Profesionales de la Enseñanza (ANPE) que ofereix ajuda psicològica i assistència judicial als docents amb problemes a les aules. Immaculada Suárez, una de les representants, explica que les denúncies habituals es donen per agressions de pares a professors, assetjament tant de la família o dels alumnes, pressió per modificar les notes, insults, coacció per internet, fotos, etc. Les declaracions dels alumnes són sovint desconcertants. Un grup de joves d’un institut de Barcelona assegura que un company va etzibar uns quants cops de peu a un professor, mentre que una alumna d’un centre de Pineda de Mar explica que veu “normal” burlar-se d’alguns mestres que no saben imposar-se.

Desobediència, paraules malsonants, agressions verbals i, en el pitjor dels casos, agressions físiques és tot el que alguns professors es troben quan arriben al seu lloc treball. Per què passa això? Per què algunes persones han arribat al punt de no respectar el treball dels docents?

Ramon Duart, mestre del Col•legi Badalonès i company de Miquel Creixell, és clar: “El problema que tenim és la concepció que tinguin els pares de l’escola, la falta de respecte que ja hi ha des de casa, el desprestigi de la professió”. Joan Ariaca, director de l’IES Euclides de Pineda de Mar, afirma que hi ha molts elements que fan que un alumne tingui una actitud més o menys respectuosa davant un professor, com ara l’alçada, la complexió o el to de veu.

Qui té la culpa?

Molts pares, tanmateix, no estan d’acord davant de les teories que els acusen com a principals culpables del mal comportament dels alumnes conflictius. El president de la Federació d'Associacions de Pares d'Alumnes d’Ensenyament Secundari de Catalunya (FAPAES), Pere Farriol, creu que s’haurien de buscar molts més responsables. Segons Farriol, l’educació “comença a casa, continua a l’escola i també la societat ha de aportar-hi el seu granet de sorra, el que trontolla és el diàleg”. S’ha d’apostar per la corresponsabilitat entre els pares i els docents, assegura.

Ningú s’atreveix a assenyalar cap actor concret, sinó que fan referència a un replantejament de la societat actual. Un d’ells és Javier Ventura, pedagog i vicedegà de la Facultat de Pedagogia de la Universitat de Barcelona, que declara que el desprestigi de la professió de mestre “ve tant de les famílies, com dels mitjans de comunicació i de l’administració”. Aquest deteriorament “és el que està relacionat amb la falta d’autoritat”.Juan Antonio Segovia, psicòleg i professor de secundària aposta per una manca de referents. Segovia declara que “els alumnes estan desorientars perquè vivim en una societat que canvia contínuament i a nivell educatiu passa el mateix, des d’una educació hiperautoritària hem passat a una educació hiperliberal”.

Per solucionar aquesta problemàtica,Esperanza Aguirre, presidenta de la Comunitat de Madrid, anunciava el passat 15 de setembre la creació d’una llei que elevi als docents al rang d’autoritat pública. Una consideració que ja tenen altres funcionaris de l’Estat com ara els policies. El càstig penal és l’única arma que Aguirre considera efectiva per protegir el mestre. Aquesta agressió implicaria un mínim de 2 anys de presó.

El sindicat independent ANPE ha impulsat amb força aquest suport legal. La seva portaveu, Carmen Guayta, afirma que la mesura és necessària per protegir els docents als seus llocs de treball. Però la proposta d’Esperanza Aguirre va arribar al Congrés dels Diputats a finals d’octubre i la votació va rebutjar que la llei s’estengués a l’àmbit nacional. La resta de partits polítics, a excepció d’Unión, Progreso y Democracia (UPyD) no es mostren d’acord amb la política del PP en aquest sentit.

No imposar els valors

En la mateixa línia s’expressen sindicats i pares catalans. La Unió Sindical de Treballadors de l’Ensenyament de Catalunya (USTEC) defensa que els valors del respecte i atenció al professor “han de sorgir de la societat, no imposar-se per llei”. Pere Farriol és contundent en referència a la possible legislació de la situació del mestre. El president de FAPAES rebutja la consideració d’autoritat pública perquè “estem en una societat democràtica, no un estat policial; hem de fugir d’autoritarismes mal entesos, que són d’altres èpoques”.

La opinió de totes aquestes entitats queda reflectida en les paraules de Juan Antonio Segovia, que aporta una solució ben diferent. Ell advoca per trobar uns valors, uns referents de sentit comú, que mantinguin l’equilibri entre el respecte a l’autoritat i la llibertat personal. “Hem d’aconseguir que l’autoritat del mestre vingui de la seva qualitat docent, que domini totes les eines i capacitat de gestionar les emocions” assegura.

La professió de mestre està, a hores d’ara, amenaçada per la societat. Una societat que de vegades la critica, la desprestigia o fins i tot la menysprea, tenint com a resultat les faltes a la seva autoritat. Una societat que, mitjançant els seus interlocutors, expressa la seva preocupació i la necessitat d’actuar, però que no actua quan se li demana. El cas d’en Miquel Creixell és el paradigma d’una problemàtica que es debat de tant en tant però no s’acaba solucionant mai.