El passat 25 de març la policia nacional va detenir Josep Raya Moyano, professor de l’escola La Salle Figueres per un delicte de pedofília. Raya contactava amb alumnes del centre on impartia classes a través de la xarxa, incitant-los a despullar-se i fins i tot a tocar-se i masturbar-se entre ells. Els pares dels alumnes de La Salle van assabentar-se del cas per la premsa, ja que el director del centre, el germà Salvador Balart, va ocultar la informació. Aquest cas ha coincidit amb la revelació d’abusos sexuals per part d’eclesiàstics arreu del món. A Irlanda, Alemanya, EUA i molts altres països s’han descobert casos no només actuals sinó també de fa mig segle que la premsa està desvetllant i que està esquitxant el Vaticà.

El fet que siguin tants els països on s’ha descobert que durant la primera meitat del segle XX es van cometre abusos en centres educatius religiosos que no s’han descobert fins ara, fa pensar en si a dia d’avui es pot continuar relacionant la pederàstia amb les escoles religioses i com poden afectar els casos que estan sortint a la llum en la confiança de la societat cap a aquests centres.

A Catalunya hi ha 254.230 alumnes, que representen més d’un 20% del total, que estan matriculats a escoles cristianes. Tot aquest alumnat està representat per la Fundació Escola Cristiana de Catalunya (FECC). Aquesta organització va néixer el 1977 i compta amb 434 escoles. Segons la fundació, la confiança de pares i mares està per sobre dels fenòmens més mediàtics i generals, com ara les últimes. “Ens dol la imatge negativa que podria generar una lectura poc aprofundida d’algunes informacions, però pensem que la incidència a les escoles és mínima.”, afegeix la direcció de la FECC.

Segons Pilar Polo, responsable de formació de l’Associació Vicki Bernadet explica que aquesta incidència és mínima perquè dels 600 casos anuals que es tracten a la fundació molt pocs són protagonitzats per eclesiàstics. L’Associació Vicki Bernadet és una fundació privada sense ànim de lucre que des de l’any 1997 duu a terme una tasca de sensibilització, formació i assistència a les víctimes d’abusos a menors. Segons Polo, l’associació explícita entre pedofília i Església que han fet els mitjans de comunicació no s’ajusta a la realitat. “La pedofília existeix en tots els àmbits de la societat, tan en escoles religioses com laiques com també en qualsevol altre àmbit”, argumenta Polo. Segons la responsable de comunicació de l’associació, els abusos a menors es reprodueixen en situacions de poder, però el marc on tenen més tendència a reproduir-se no és l’Església sinó en la unitat familiar. “És més fàcil pensar que l’abús es produeix fora del nostre cercle de confiança”. Cristina Ramírez-Roa, professora titular de psicologia de la sexualitat de la Universitat de Barcelona també opina que no es més fàcil que es produeixin abusos en els centres religiosos: “El que si que és provable és la permanència de la situació de superioritat, l’ocultisme i la poca claredat i transparència per tractar els temes sexuals en algunes institucions”. Ramírez-Roa, creu que la convulsió social es fa més patent quan s’intenta donar explicacions peregrines, i fins i tot de disculpa i comprendre la situació de l’agressor.

Les situacions de poder

Tornant a les relacions de poder, l’Església espanyola arrossega l’estigma d’haver estat un dels pilars de la dictadura franquista i que alhora tenia el control del sistema educatiu. Això, segons Polo, provoca dos efectes. El primer és que en una societat regida per una dictadura, hi ha més casos d’abusos per part dels poderosos, i també més impunitat pels abusadors. Precisament, el fet que l’Església tingués tant de pes en la societat espanyola va fer que la immensa majoria dels abusos es mantinguessin en silenci fins bastant després de la mort de Franco, provocant, a més de greus traumes en les víctimes, una major dificultat en jutjar els pedòfils. El segon efecte és que el fet que l’Església espanyola protagonitzés tants abusos fa que ara l’opinió pública tingui un recel molt gran cap a una institució que no ha pagat pels delictes sexuals de fa mig segle i vinculi explícitament l’Església catòlica amb abusos a menors arreu del món. A part d’assenyalar directament l’Església, els mitjans de comunicació han comès, segons Polo, un altre error a l’hora d’explicar a la societat els casos d’abusos sexuals a menors. Segons l’Associació Vicky Bernadet, el tractament dels mitjans ha estat incorrecte perquè es parla més de l’abusador que de la víctima. “Això crida més l’atenció del consumidor dels mitjans però no ajuda la víctima”, explica Polo. Segons la Fundació, la millor manera que tindrien els mitjans per ajudar a la gent que està patint o ha patit abusos és traspassar la polèmica dels casos i donar veu a la víctima, per tal que altres es puguin sentir identificats i veure que el seu problema és compartit per més gent. Així doncs, veiem la difusió com una manera de prevenció, o si més no de suport.

L’educació sexual

Per Alejandro Navas, sociòleg i professor de la Universitat de Navarra, la millor manera de prevenció és evitar l’exaltació de la sexualitat, una pràctica que, segons ell, va lligada amb la pedofília. “La promiscuïtat sexual com a forma de vida té conseqüències com la pederàstia”, afirma Navas . Pel que fa més concretament als abusos de menors, Navas considera un error donar tanta importància a l’educació sexual a les escoles, ja que això comporta una sexualització de la infància quan els nens encara no estan preparats. Pilar Polo es mostra totalment contrària al punt de vista expressat per Navas. Segons Polo, les escoles, tan cristianes com laiques cauen en el parany de creure que si organitzen xerrades sobre els abusos la gent pensarà que és perquè en aquell centre hi ha el risc que acabi passant. Segons Polo, obrir l’educació a les escoles sobre aquest tema és vital per augmentar la prevenció i també per donar instruments als infants per saber com reaccionar quan han viscut una situació d’abús. La psicòloga Cristina Ramírez-Roa considera fonamental intervenir a nivell educatiu: “Si realment es portessin a terme intervencions preventives, detectar aquest tipus de delicte seria molt més fàcil i millor encara, seria més complicat que es donessin”.

Precisament el silenci a causa de la desinformació és el que fa que els casos d’abusos sexuals a menors que hi ha no surtin a la llum, la majoria de vegades, fins anys després. La realitat és que les escoles de casa nostra, en general, no volen organitzar xerrades preventives i aquest fet obstaculitza detectar possibles abusos. Tal com diu Polo, en el casos d’abusos de menors en centres escolars religiosos se’ls hauria d’exigir una doble responsabilitat ja que no compleixen amb la moral que prediquen.