Alguns dels afortunats collbatonins que viuen a tocar del Parc Natural de Montserrat gaudiran d’unes vistes a la muntanya i a les naus industrials si l'Ajuntament tira endavant el projecte d'un polígon que tindrà una superfìcie de 21 camps de futbol. Per al PSC, que governa el municipi, la industrialització de la zona liquidarà el dèficit de Collbató i aportarà diners per a millorar tots els serveis que demana el poble. L’Ajuntament xifra en 3,5 milions d’euros el deute de les finances municipals que ha reduït dels 7 milions d’euros que tenia en l’anterior mandat. En canvi, el GIC (Grup d’Independents de Collbató), el principal opositor, considera el polígon industrial “desmesurat” per les dimensions del poble i la proximitat amb el parc i està convençut que perjudicarà la qualitat de vida dels collbatonins, és per això que tramiten una denúncia a la Comissió Europea.

“Collbató és la zona alta del Baix Llobregat”, afirma l’arquitecta paisatgista Ada Llorens autora de l’auditoria del municipi. Als peus de Montserrat, el tipus d’urbanisme intensiu de fa uns anys ha construït un poble residencial. Dels 4.000 collbatonins, tan sols 705 persones viuen al casc antic. Tot i que els informes mediambientals de la Generalitat de Catalunya conclouen que les urbanitzacions no són sostenibles, Jordi Serra, membre del GIC, defensa la conservació del poble “dormitori i rural” que amb la zona industrial deixarà d’existir.

“Si en lloc de cases hi haguessin pisos, potser aquest polígon no caldria”, afirma la regidora de promoció econòmica Concepció Alsina. Aconseguir eixugar el dèficit i poder fer front a les despeses d’un poble que ha duplicat el nombre d’habitants en menys de 9 anys, depèn segons el consistori, únicament del polígon. “La zona industrial tal com està ara, pot acollir les mateixes manufactures que la d’Esparreguera però justament amb l’ampliació, les activitats queden restringides”, puntualitza la regidora Concepció Alsina per desmitificar la predicció de l’impacte mediambiental que la plataforma Salvem Montserrat ha transmès als mitjans de comunicació.

El polígon a campanya electoral

El PSC va basar la seva candidatura durant les eleccions de l’any 2007, en una proposta principal que va encapçalar tota la campanya, l’ampliació del polígon. Guanyar amb 689 vots els va donar majoria absoluta, i això els convertia, segons l’Ajuntament, en lícits per donar llum verda a la requalificació dels terrenys perquè van comptar des d’un primer moment “amb la majoria del poble”. El GIC es va posicionar en contra del polígon i dins de la plataforma Salvem Montserrat va aconseguir reunir 1.240 firmes de collbatonins en contra de la construcció de la zona industrial que l’Ajuntament però, no va estimar. “No té sentit dir que la gent vol el polígon perquè van guanyar [PSC] amb majoria absoluta”, explica Josep Estradé portaveu del GIC.

El missatge que es va transmetre durant la campanya electoral va ser el “d’un parc empresarial d’activitats netes, no contaminants i integrades en l’entorn de Montserrat”. Amb la requalificació dels terrenys en procés, el mateix Ajuntament va interposar un recurs a la Comissió d’Urbanisme perquè s’hi poguessin ubicar fàbriques que en un primer moment la pròpia Comissió havia prohibit per contaminants. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquím Nadal, va acceptar la petició. “L’activitat del polígon la triarà l’Ajuntament”, manifestava així la regidora d’urbanisme i hisenda Anna Úbeda quan es referia a les limitacions dels usos de les fàbriques, alçades de les naus, etc quan ja es coneixien les funcions admeses definitives.

La mobilització ciutadana

Per a l’Ajuntament, el polígon ja existiria si Salvem Montserrat no hagués fet una campanya mediàtica que ha aconseguit el suport de diferents entitats i de 80.000 persones, moltes de les quals viuen fora de Collbató i hi van firmar després de llegir un anunci a la premsa titulat així: “Hi ha algú que estimi Catalunya que ho pugui permetre?”. Encara que no se sap si els adherits coneixen l’endeutament del municipi o bé tan sols la campanya mediàtica. La regidora de Promoció Econòmica, però, Concepció Alsina, no creu que als promotors els afectin les manifestacions ciutadanes que hi ha hagut des de la plataforma.

Malgrat això, l’abril del 2009, el mateix mes que Salvem Montserrat va publicar l’anunci, els grups mercantils de la zona industrial que aportaven 6 milions d’euros al consistori, Quat Inversiones SL i Inmobiliaria Benet SL, van fer-se endarrere. El motiu que van al•legar va ser “la conjuntura econòmica i financera que pateix el sector de la promoció immobiliària i de la construcció”. El GIC es va agafar la notícia com una victòria, “Mr Marshall ha passat per la carretera de Collbató i no s’hi ha aturat”, va anunciar Jordi Serra el dia que es va votar l’últim conveni. En el text refós, l’Ajuntament no rebrà els 6 milions en efectiu tal com s’havia pactat amb els antics promotors sinó 700.000 euros i la resta, els 5.435.245,65 euros, els obtindrà amb la part proporcional de la propietat de les parcel•les de la zona. Tot i que no hi ha constància d’una taxació, es menciona en el conveni la xifra de 325 euros el metre quadrat.

Divisió a Collbató

La població de Collbató està dividida entre aquells que veuen el polígon necessari per a la subsistència econòmica del poble i els que estan convençuts que la construcció és el resultat d’una especulació urbanística per part dels propietaris dels terrenys i de l’Ajuntament. Després de la firma del consistori, falta la verificació de la Comissió Teroritorial d’Urbanisme i la posterior publicació del DOGC. Tanmateix, el dubte entre els veïns sobre si té sentit una ampliació de la zona industrial fins a 21 hectàrees continua sobre la taula. “Qui juga a especular terrenys és l’Ajuntament”, afirmava indignat Andreu Sánchez, veí del poble. L’alternativa que l’oposició va proposar fa uns anys ha quedat obsoleta. El parc fotovoltaic que el GIC veia com una sortida al dèficit i una entrada de diners és inviable amb la suspensió de les subvencions a l’energia neta del govern de José Luís Rodriguez Zapatero. Malgrat això, la proposta continua a la portada de la pàgina web del partit, juntament amb un càlcul dels suposats diners que s’haurien guanyat si s’hagués apostat pel projecte.

Els terrenys que s’han requalificat i fixat amb un valor de 325 euros el metre quadrat serien per a l’oposició el Parc Rural de Montserrat. En lloc de fàbriques, el sòl agrícola que hi ha a l’altra banda de l’autovia A2 es recuperaria per a promocionar els productes típics de la zona, l’olivera i la vinya. Es crearia la marca Montserrat per a la venda dels aliments. “Són escassos i ens en hem oblidat, si els recuperem ens adonarem del valor afegit que tenen”, explicava convençut Elies Rogent, ex-alcalde del GIC.

Les 30.000 persones que visiten anualment les Coves de Salnitre, situades al terme de Collbató, també veuran les fàbriques del polígon. Tot i això, les naus que ja existeixen al poble estan buides. A més, els habitants s’han quedat sense transport urbà perquè va generar pèrdues econòmiques que no el feien rendible. “Primer de tot cal aturar el creixement del sòl urbanitzable, els metres de carrers d’asfalt requereixen un serveis que no hi ha Collbató i el polígon no és una solució a llarg termini”, així ho expressa l’arquitecta Ada Llorens.

“Al Casal no s’hi pot entrar, la biblioteca fa pena, el casc antic té una part en ruïnes i una llarga llista que no acaba aquí” es queixa un veí, Josep Martí. A més de pagar el deute, el PSC està convençut que els collbatonins, un 60% dels quals pertanyen al sector dels serveis tindran l’oportunitat de treballar al polígon. Per altra banda, la majoria d’associacions ecologistes han donat suport a Salvem Montserrat.

Les urbanitzacions són la mostra que indica que preservar un Collbató rústic és inviable. Els quilòmetres de carrers fan que el poble estigui endeutat a llarg termini. L’alternativa, amb poques expectatives de futur, és recuperar les terres que els pagesos de Collbató van treballar fins fa uns anys i que han quedat abandonades. La construcció del polígon és una batalla que espera el seu desenllaç en la resolució de la Comissió Territorial d’Urbanisme o en una sentència de la Comissió Europea. Malgrat el resultat, la balança que suspensa preservar la naturalesa i sostenibilitat econòmica no estarà equilibrada.