La polèmica pel finançament irregular dels partits polítics arran del cas Palau sacseja el debat parlamentari i s’estén com una taca d’oli per les fundacions de partit, que veuen com la seva imatge queda molt degradada. I no fan res il·legal, ni es pot parlar de corrupció, tot queda cobert per la sempre molt allargada ombra de la irregularitat.

La comissió parlamentària que va arrencar el 8 de Juny, encarregada d’investigar la relació entre el Palau i la fundació Trias Fargas de Convergència, ara anomenada Catdem, posa de manifest que el debat sobre el finançament dels partits està obert i que el model actual, vigent des de fa tres anys, presenta disfuncions.

Al Congrés dels Diputats, el grup parlamentari d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) ha proposat la reforma de la Llei de Finançament de Partits del 2007, però la dreta parlamentària, amb més fàcil accés al finançament particular, es mostra contrària a la reforma: no vol que es limitin les donacions privades.

El contexte no és gens favorable als polítics. Segons el sondeig delCIS del mes d'abril, la classe política és la tercera preocupació de la ciutadania espanyola per darrere de l’atur i de la crisi econòmica. Algunes veus expertes, com la del catedràtic de Ciència Política de la UAB i que fou Conseller de Justícia de la Generalitat de Catalunya, Josep Maria Vallès, apunten als escàndols de corrupció com "la gota que fa vessar el got" de la desafecció política.

Artur Mas en un acte de Catdem.

La resta de partits, però, no remen en la direcció de reformar la norma que determina com ha de ser el seu finançament. La del 2007 va ser aprovada sense el suport del PP i limita les donacions anònimes i el finançament privat, però deixa una via oberta a les irregularitats a través de les fundacions, que queden fora del control exhaustiu del Tribunal de Comptes. A Espanya, actuen com a òrgan de creació de pensament i realitzen les tasques de formació i elaboració d’estudis. En els darrers anys, però, se’ls ha afegit una nova funció que ha desnaturalitzat la seva essència. Ara, a més, financen els partits.

Pensament i reflexió

Totes les fundacions de partit catalanes coincideixen en definir-se a sí mateixes com a òrgans de creació de pensament i espai de reflexió calmada i debat d’idees, però una de les crítiques més esteses que se’ls fa és que han perdut la seva essència i s’han endut una part important de la tasca de dinamisme, formació i recerca que feien els partits. Per a Josep Maria Vallès, les fundacions de partit no tenen sentit i haurien de quedar integrades en les formacions, perquè representen una desnaturalització de la idea de fundació, pensada per la gestió de grans patrimonis amb un objectiu altruista.

Albert Aixalà, director de la fundació Rafael Campalans, del PSC, per la seva banda, assegura que el model els permet "fer coses que el dia a dia del partit no deixa fer, fins i tot des d’un punt de vista legal" com ara organitzar cursos i programes de col·laboració amb universitats o portar figures de reconegut prestigi que no volen ser associades directament amb unes sigles. Ara bé, l’indissoluble lligam que s’estableix entre el partit i la fundació, que sovint comparteixen estructura, òrgans de govern i seu, fa que, segons el parer de Vallès: "no siguin vistos com a independents i no tinguin la credibilitat externa d’alguns think tanks nord-americans".

La comparació de les fundacions de partit amb els centres de pensament dels Estats Units no molesta a Catdem. Agustí Colomines, el seu director, afirma, de fet, que són "un think tank catalanista i democràta, no una fundació de partit" i que s’assemblen més "a les fundacions polítiques que hi ha a tot arreu que no pas al model de l’Irla, la Campalans o la Nous Horitzons." Malgrat que la direcció de la fundació va passar al 2008 a mans d’un independent, el cert és que la propietat de Catdem és en mans de CDC i que el finançament públic que rep li ve gràcies a la representació parlamentària de Convergència.

Relacions molt estretes

En un panorama de vinculació als partits i mentre els escàndols de corrupció planegen sobre la política catalana, no hi ha dubte que el debat del finançament no ha d’escapar a les fundacions. La tècnica de Nous Horitzons, d’Iniciativa per Catalunya Verds, Lídia Muñoz, no amaga que la relació econòmica entre el partit i la fundació és estreta i assegura que "la llei de partits obliga que les donacions es facin via la fundació". La realitat, però, és que la llei de finançament es limita a acotar els supòsits en què es poden fer donacions privades directament a l’estructura econòmica de la formació política, obliga a l’aprovació del Consell en el cas de que el donant sigui una empresa i prohibeix que les donacions siguin anònimes als partits. Alhora, deixa una llibertat gairebé absoluta a l’obtenció de fons a les fundacions i, per això, la majoria han desenvolupat un model de finançament a través de la via fundacional.

Per Albert Aixalà, el model de finançament que regeix actualment és correcte, donat que "ha d’existir la possibilitat de combinar fons públics i fons privats" però "el que cal és més transparència". Afegeix a més que "en el nostre país hi ha certa hipocresia: qui dóna no vol que se sàpiga i qui rep tampoc no vol dir qui li ha donat". Agustí Colomines coincideix en aquest extrem i apunta que "el que cal, sobretot, és que el país millori quant al sectarisme, perquè col·laborar econòmicament amb un partit o una fundació sovint resulta perillós per a qui ho fa".

Arran del cas de les suposades irregularitats que va cometre la Trias Fargas en acceptar diners del Palau de la Música -Convergència ha dit que els tornarà-, tant Lídia Muñoz com Albert Aixalà es queixen que la imatge de les fundacions de partit s’ha vist malmesa. Colomines defensa l’entitat que presideix i al·lega que els convenis de la Trias Fargas amb el Palau estaven signats i legalitzats i que "ha estat El Periódico i el tripartit els que han volgut convertir el cas Millet en el cas Convergència." Per Josep Maria Vallès, el circuit de donacions entre el Palau, que rebia diners públics, i la Trias Fargas és un fet "curiós, extrany i irregular".

Discussions de model

El debat de fons, però, passa pel model de finançament del sistema polític. Aixalà assegura que "la democràcia és cara, com fer trens i autopistes", però això no vol dir que s’hagin de limitar les vies d’obtenció de recursos als partits. Tradicionalment, s’ha establert una dicotomia entre el model de finançament públic i el de finançament privat. El primer, segons el parer de Josep Maria Vallès, és més car per a les arques de l’Estat, però amb el segon es corre el risc d’aniquilar la pluralitat, perquè la majoria de les donacions privades van a parar a les formacions de dreta.

Vallès, planteja, a més, una proposta de reducció de costos que passa per l’allargament de quatre a cinc anys de les legislatures i controlar la despesa de campanya, donat que són una partida pressupostària molt important. Albert Aixalà, no creu que la solució passi per aquí i apunta a la recerca de la transparència per deixar de banda els problemes de finançament irregular de partits. El director de la fundació vinculada a CDC, per la seva banda, assenyala a la disminució del finançament públic i a la millora de les administracions que han de controlar l’estafa.

Amb les fundacions al punt de mira, i sense oblidar les nefastes conseqüències per a la imatge de la classe política que deixen els escàndols econòmics relacionats amb els partits, el moment actual s’albira com l’idoni per abordar les reformes necessàries que arrenquin l’ombra de la sospita de les fundacions i que sanegin la imatge de la classe política. I la única manera d’aconseguir-ho és amb reformes estructurals, que tapin definitivament les escletxes per on, fins ara, la corrupció i les irregularitats han sabut colar-se.