En Sergi, en Josep, l'Alícia i en Ramón estan pendents d’un judici en què el fiscal els demana bé pagar una multa de 3.600 euros per cap, bé 3 mesos de presó en cas de no pagar-la. Els quatre van ser identificats pels Mossos d'Esquadra durant l'okupació de la Torre Sivilla, una casa de Cardedeu que duia més de quinze anys tancada, i també a l'inici de la manifestació que es va organitzar en motiu del desallotjament. Tan sols un d'ells pertany a l'Assamblea de Joves de Cardedeu (AJC), l'entitat que va gestionar l'okupació.

Tot va començar el 10 d'agost del 2007, quan l'AJC va instal·lar-se a la casa amb l'objectiu, d'una banda, de convertir-la en un espai obert on s'hi poguessin desenvolupar actes i activitats amb una finalitat social i, de l'altra, denunciar els problemes d'emancipació juvenil conseqüència principalment de les greus dificultats que hi ha per accedir a un sou i una vivenda dignes. Segons la Sara, una estudiant de Dret de 20 anys membre de l'AJC, l'okupació de la Torre Sivilla pretenia “reivindicar el fet que hi hagi especulació immobiliària, que s'estigui destruint el territori d'una manera tant bestial. A Cardedeu, per exemple, hi ha 433 habitatges buits i, a sobre, es continua construint! Una mica és aquesta reivindicació: que hi ha gent que no té espai, ni recursos per mantenir-lo, mentre es produeixen fenomens especulatius” – explica.

Com diu Óscar Rebollo, sociòleg de la UAB, l'okupació és un moviment social de protesta focalitzat en l'habitatge que qüestiona els sistemes de propietat, d’especulació, de política econòmica, d’exclusió social i del poder de l’estat. “No són moviments homogenis –explica Rebollo– n’hi ha que tenen molt bona relació amb l’entorn i n’hi ha d’altres menys compresos i més aillats”. En el cas de la Torre Sivilla, els okupes van mantenir bons contactes amb el veïnat, a qui van informar sobre el procés d'okupació, com explica la Sara: “Primer vam deixar fulletons informatius a les seves bústies, explicant què hi fèiem a la Torre Sivilla. Més tard vam anar porta per porta explicant el nostre projecte i vam organitzar un dinar d'inauguració obert a tothom, que va funcionar molt bé”. Així doncs, els okupes van aconseguir un recolzament considerable dels veïns tot i la seva sorpresa inicial, ja que van trobar-se la casa habitada d'un dia per un altre: “Crec que amb l'okupació va anar tot a millor –explica l'Anna Casas, una veïna de Torre Sivilla– Van deixar la casa com mai l'havíem vist. Jo sé de veïns que van anar a l'àpat que els okupes van organitzar per deixar-los veure la casa i van quedar-ne al·lucinats. La van deixar en qüestió de dues setmanes que no semblava ella, perquè van tallar un munt d'arbres del jardí que estaven en molt mal estat i de l'interior de la casa van treure'n rates i tot. Els propietaris, que eren de Barcelona, no la cuidaven gens”. Més escèptic es mostra Lluís Ferrando, un altre veí, que reflexiona sobre el paper dels okupes i també del de l'Ajuntament: “el fet és que s'ha envaït una propietat privada i això hauria de fer-nos reflexionar sobre les nostres lleis, la forma d'aplicar-les i els nostres drets i obligacions. També hi incloc l'estat en què es trobava el solar, perquè crec que en altres municipis s'hagués obligat el propietari a tenir-lo net i decén, o bé se l'hagués multat”. Mentre l'okupació de la Torre Sivilla es convertia en una debat al carrer, ''El Nas'', un dels principals diaris del poble, es preguntava el gener de 2008 si els joves que s'havien instal·lat a la torre ho feien realment per una necessitat, i acusava l'edat i la manca d'iniciativa de l'ajuntament per oferir-los un espai de trobada, com a motius de l'okupació. De l'espai de trobada en parla el regidor de Joventut de l'Ajuntament de Cardedeu, Miquel Pujades, qui considera que l'Ajuntament oferia alternatives possibles –un local municipal conegut com “La Fusteria”–, una proposta a la que els okupes, per motius ideològics, “perquè no podíem acceptar les imposicions de l'ajuntament amb les que no hi estem d'acord i que no volem compartir” segons explica la Sara, no van accedir-hi. Miquel Pujades, però, hi veu altres solucions: “Si no volien la nostra oferta, que exigia certa coordinació amb altres entitats perquè l'espai s'havia de compartir, sempre ens podien haver demanat permís per realitzar una festa, un taller o una reunió. La majoria de les sol·licituds, les atorguem”–declara el regidor.

Una desokupació sorollosa

L'okupació va acabar el matí del 20 de març del 2008, quan els Mossos d'Esquadra van procedir a desallotjar els okupes: “Un matí, ens vam llevar i vam veure un munt de furgones” –comenta l'Anna Casas, tot recordant el dia en què la Torre Sivilla va tornar a tancar les seves portes. El procés de desokupació, però, ja havia començat feia mesos: “Al cap de cinc dies d'okupar, ja vam rebre una ordre de desallotjament –recorda la Sara– Hi vam presentar un recurs i no vam tenir cap altra resposta fins que més tard, en plena Setmana Santa, els Mossos van començar a buidar la casa. Eren quarts de vuit del matí i, com que no hi vivíem perquè només utilitzavem l'espai per fer-hi activitats, en aquell moment no hi havia ningú. Quan ens en vam assebentar vam fer una petita concentració al davant de la casa i a la tarda ja vam fer una manifestació.” Com es diu des de l'AJC, després del desallotjament diversos joves es van concentrar al davant de la torre per manifestar-s'hi. Abans de començar la caminada, els Mossos van identificar les tres persones que avui en dia es troben immerses en el procés judicial. La marxa va acabar davant de l'ajuntament, a qui l'AJC considera còmplice de la desokupació i de l'especulació que l'entitat denuncia: “L'ajuntament evidentment va col·laborar en el desallotjament perquè va portar-hi la brigada municipal per poder recollir totes les coses” –diu la Sara. Per Miquel Pujades, l'estat de la torre no era tan greu com per a penalitzar la propietària: “Si l'estat de la parcel·la o de l'edifici amenaça la seguretat de la via pública o la higiène, es poden obrir uns expedients disciplinaris urbanístics al propietari per a què hi posi ordre i neteja –explica Pujades– El jardí de Torre Sivilla no podia afectar la salut pública ni l'estat de l'edifici amenaçava la seguretat a la via pública, perquè es trobava dins la parcel·la i cap desprendiment podia afectar la zona dels vianants”. Per tant, segons el regidor, l'ajuntament només havia pogut fer algun toc d'atenció a la propietària. Pel que fa al procés del desallotjament, segons Pujades l'Ajuntament no en té competència i només pot fer de pont entre les denúncies cap als okupes, ja siguin per part del propietari de l'edifici com dels veïns, i el Jutjat que duu el cas, en aquesta ocasió el Jutjat d'instrucció número 2 de Granollers.

Una altra okupació

Després de la desokupació de la Torre Sivilla, el 10 d'agost del 2008 l’AJC va instal·lar-se a l'Antic Casino de Cardedeu que, de no haver estat per la crisi econòmica, es volia convertir en una escola de cuina o en una residència de la tercera edat, segons explica el regidor Miquel Pujades. Com en el cas de la torre Sivilla, l'objectiu dels okupes era el de convertir el casino en un centre de reunió, en un “espai lliure de control i de les imposicions de l'Ajuntament”. D’aleshores ençà ja han passat gairebé dos anys i el Casino s’ha convertit, de nou, en un local on els concerts i les activitats populars i culturals com els tallers de breakdance o el teatre hi són ja habituals. La denúncia de la junta de propietaris del casino ja està en marxa, però el procés burocràtic per procedir al desallotjament legal és lent i no es preveu una desokupació imminent. Així doncs, un desallotjament ha comportat una altra okupació; els uns actuen a través de la via legal, els altres es refugien en la legitimitat. I sembla que continuarà sent un peix que es mossegui la cua durant temps, perquè l'okupació no troba suficients recolzaments com per a obrir-ne un debat que reguli la pràctica: “A diferència d'altres moviments reivindicatius, l'okupació no és un fenomen socialment ben acceptat, perquè qüestiona molts aspectes. També s’ha de tenir en compte que els okupes tenen una estètica més agressiva que els ecologistes, per exemple, i això pot causar rebuig” -explica Óscar Rebollo. Segons el sociòleg, la imatge social dels okupes la generen, en gran part, els mitjans de comunicació i, sovint, s'associa a violència. Però que el moviment okupa no tingui gaire acceptació entre la població no és a causa únicament dels prejudicis que ha interiotizat la nostra societat. “Qüestionar el sistema no és fàcil, perquè està molt arrelat a través de mecanismes ideològics i materials -diu Rebollo- Però també és una qüestió de cultura política d’un país; hi ha polítiques que són més tolerants, amb més capacitat de tolerar la diversitat o l’alternativa i jo no diria que la política a Espanya ni a Catalunya es caracteritzi per la seva tolerància”. L'actual crisi econòmica, provocada per la bombolla immobiliària, podria ser clau per impulsar una reflexió entorn al sistema capitalista. Per això, però, els mitjans de comunicació haurien de ser els primers en llançar la pregunta a l'aire i encetar el debat. El sociòleg de la UAB se'n mostra reticent: “Els mitjans de comunicació no fan absolutament res per a construir crítica, sinó que només destaquen escàndols, misèries i violència”. Així doncs, Óscar Rebollo assegura que, si hagués de vaticinar sobre la futura acceptació social de l'okupació, ell optaria pel no, ja que “el canvi de xip que caldria necessitaria una mobilització generada a partir de la societat civil, i les estructures que requereix actualment o no existeixen, o són minoritàries i marginals”.

Des de l'Ajuntament de Cardedeu, es puntualitza que hi ha una proposta de llei presentada per la secretària d'Habitatge, Carmes Trillas, per regular les vivendes buides mitjançant un augment d'impostos o l'imposició d'ocupar l'immoble. “Mentre no es canviïn les lleis, l'okupació serà il·legal i els ajuntaments no podran controlar els pisos buits del municipi” –explica Miquel Pujades. Al Pla d'actuació de les polítiques de joventut que va aprovar la Generalitat pel període 2008-2011 se cita explícitament que “una de les funcions de les Borsa Jove d'Habitatge és la de rastrejar per fer aflorar habitatges buits i posar damunt la taula una garantia solvent que promogui entre les persones propietàries la incorporació de l'habitatge al mercat de lloguer”. No hi ha cap altra referència als espais buits. Per tant, el problema de l'accés a un habitatge digne pels joves segueix viu, així com també continua endavant el judici dels quatre joves de la Torre Sivilla. “Ara el judici es troba en la fase instructiva, que vol dir que tots han anat a declarar i falta que el jutge decideixi el dia del judici i que se celebri –explica la Sara– Hem d'acabar de parlar a l'assamblea com ho afrontem perquè hi ha tres persones que no hi tenen res a veure i una quarta que va prendre una decisió política en responsabilitzar-se de l'okupació...Ja es veurà com acaba tot”. Potser el futur d'aquestes quatre persones encara no està gaire clar, però del que sí estan segurs des de l'AJC és que “la lluita és l'únic camí” i que, ja que els joves són motor de canvi social, només a través de l'autoorganització es podran assolir els objectius i els reptes que aquesta responsabilitat comporta: “El control de la informació el tenen els mitjans i, tal i com ho diuen, és com ho entén la gent. -puntualitza la Sara, en referència a la mala acollida que, en general, la societat té dels okupes- A la Torre Sivilla vam estar parlant molt sobre les represàlies i la repressió que comportaria l'okupació, però creiem que s'ha de fer; és a nosaltres a qui ens toca començar a canviar les coses, perquè som nosaltres les generacions futures i perquè els nostres pares ja no estan a temps de fer-ho”. Sota el lema “els judicis no ens aturen, continuem la lluita”, els membres de l'AJC es declaren convençuts que un desallotjament només genera una altra okupació.

El cas holandès: legalitat o moralitat?

El moviment okupa ha trobat cert suport gràcies al problema de caire moral que planteja: si els joves no es poden independitzar a causa, principalment, de l'elevat cost que els suposa llogar o comprar un habitatge, mentre n'hi ha que resten abandonats i en desús, quin mal hi ha en convertir aquest edifici en propietat d'aquells que el necessiten? A més, en el cas cardedeuenc, els okupes van aportar un nou espai als vilatans on citar-se, així com també salubritat als veïns de l'immoble. El principi sembla clar, però tot és més complex: i és que en el món capitalista en què vivim, la propietat privada és inviolable. Així doncs, per veure la viabilitat i pertinença de l'okupació, caldria fixar-se en el que diuen les Cartes Magnes. En aquest sentit, un cas paradigmàtic és l'holandès, i és que el 1971 el tribunal suprem d'Holanda va emetre una llei per protegir l'okupació i apartar-la del marc il·legal. En concret, es permetia ocupar edificis que haguessin estat abandonats durant un any com a mínim; un cop passat el termini, l'edifici passava a les mans d'aquell que l'alliberava. Convé no perdre de vista els greus problemes d'edificació que pateix el país de les tulipes, ja que les seves dimensions i el fet d'estar per sota el nivell del mar limiten la construcció d'edificis. La permitivitat, però, va arribar a la seva fi el passat 15 d'octubre del 2009, quan el Parlament va aprobar amb els vots de democristians, calvinistes, liberals i radicals de la dreta una llei que condemna a pena de presó aquell qui okupi il·legalment un edifici buit. El propi ministre d' Habitatge, Eberhard van der Laan, socialdemòcrata, està en contra de la llei, i la sessió va acabar suspenent-se pel caos que va generar dins la Càmera. La polèmica està, doncs, servida.

Els origens del moviment okupa

Durant la Segona Guerra Mundial, uns 45000 anglesos van ocupar instal·lacions de l'exèrcit per a viure-hi, a causa dels bombardejos, i se'ls va anomenar “okupes”. Tot i així, no va ser fins el 1976 que es va identificar l'okupació com un moviment social de contracultura. A principis de la dècada dels vuitanta es van ocupar els primers edificis a l'estat espanyol, coincidint amb el període de Transició. Es tractava d'un moviment de lluita social, continuista dels fets del Maig de 1968, encara que l'objectiu primordial era el d'obtenir espais on potenciar aspectes del moviment com el feminisme, l'ecologisme, el pacifisme, l'autonomia obrera i estudiantil o l'antifeixisme. En concret a Catalunya, era una època en què l'atur i la immigració van augmentar considerablement, passant de gairebé 4 milions de persones el 1950 a 5 milions i mig el 1975. A més, el grau de consumisme va créixer (el 1963, menys del 10% dels catalans disposaven de vehicle i el 1975 gairebé ja en tenia la meitat) i també es van donar més casos d'explotació laboral ja que, a finals de la dècada dels setanta, més de la meitat dels treballadors barcelonins feien més de 55 hores setmanals. Així doncs, gran quantitat de catalans es van trobar treballant molt, cobrant poc i amb unes necessites consumistes difícils de cobrir. Tot plegat, va derivar en conflictes en què obrers o estudiants n'acostumaven a ser els protagonistes. Aprofitant la situació, un grup de joves anomenat Colectivo Squat de Barcelona va començar a impulsar projectes d'okupació durant el 1984, animat també per l'extensió i consolidació que el moviment prenia a Madrid, el País Basc o a d'altres països europeus. Finançats sobretot gràcies als concerts Punks, el 7 de desembre del 1984, un grup de joves, recolzats per ateneus llibertaris i veïns de Gràcia, van alliberar un edific abandonat de propietat municipals. A aquest primer cas d'okupació que va ser abortada per la policia resultant-ne 20 detinguts, li han seguit infinitat de nous casos, entre ells el sonat de Can Ricart de Barcelona i el de la Torre Sivilla de Cardedeu.