Hora del patí. Alguns nens parlen en català i d’altres, en francès. Només en francès, malgrat ser el patí d’una escola que es defineix com a immersiva en llengua catalana. Passa a Perpinyà, en una de les vuit escoles Bressola distribuïdes per la Catalunya Nord, uns centres on “tothom es comunica en català”, segons el seu director general, Joan Pere Le Bihan. Es parla d’un projecte revolucionari, un projecte que des de la fórmula de centre concertat ha aconseguit ressorgir l’interès per la llengua catalana en aquesta regió del sud de França. Tant revolucionari, que el Govern d’Entesa va homenatjar-lo l’any 2007 amb la Creu de Sant Jordi. Però el que no diuen ni Le Bihan ni la Generalitat és que La Bressola és un conglomerat d’escoles gal·les sense finançament públic francès però amb importants dotacions econòmiques arribades des de les arques públiques catalanes.

En concret, les subvencions que ha rebut des de 2003 dels dos governs progressistes catalans han pretès ampliar les instal·lacions i potenciar la seva tasca de difusor de la cultura catalana. Són ajudes destinades a estudiants francesos però pagades pels contribuents catalans. El Departament de Cultura no concreta la suma total de les ajudes però, en alguns casos, les subvencions han arribat a xifres com els 338.000 euros l'any 2005, 625.000 l'any 2008 o els gairebé 3 milions d'euros per construir l'institut de secundària de La Bressola. Són subvencions aprovades en consell de govern i generalment promogudes des de l’òrbita republicana de l'executiu.

Des d'ERC, els comunicats oficials es protegeixen en "l'obligació moral del Govern a potenciar la llengua catalana". L’executiu català sempre ha assegurat que La Bressola és “un referent de l'activisme cultural i lingüístic a la Catalunya Nord, i la seva tasca ha estat essencial pel que fa a la defensa i la recuperació de la llengua i la identitat catalanes”. I, per la seva banda, la Comissió Parlamentària d'Afers Institucionals va promoure una resolució amb els vots de CiU, PSC, ERC i ICV-EUiA per seguir dotant de recursos La Bressola. Tot va començar una trentena d’anys enrere, a la Catalunya Nord, quan es van posar en marxa les primeres escoles Bressola, que es defineixen com a centres catalans, immersius, associatius, laics i concertats. “Havíem de crear un sistema educatiu diferent al francès, que no sembla que passi per un bon moment”, recorda el seu director general, Joan Pere Le Bihan, des del seu despatx, a l’institut d’El Soler (Rosselló). Un institut finançat per la Generalitat de Catalunya  amb 2'9 milions d'euros i que, en la seva inauguració definitiva l’agost de 2008, va comptar amb la presència del conseller de Vicepresidència, Josep-Lluís Carod-Rovira.

Però les famílies nordcatalanes que volen ensenyament en català pels seus fills sempre poden optar pels centres públics, que depenen del ministeri d’Educació del Govern conservador francès. La fórmula, posada en marxa l’any 1993 quan el centrista François Bayrou era ministre, és diferent a La Bressola. “Utilitzem la paritat horària entre el català i francès”, explica Coleta Planas, que és consellera pedagògica de català a les escoles públiques. Així mateix, reconeix que “el problema és la falta de mestres, que han de conèixer igual de bé el francès que el català”. L’ombra de les institucions catalanes és llarga en l’àmbit lingüístic a la Catalunya Nord. La Generalitat té a la capital rossellonesa, com a altres ciutats europees, una seu que no té cap competència, però manté relacions amb els ajuntaments i l'administració regional. Sota el nom de Casa de la Generalitat, va obrir l’any 2003, per iniciativa del Govern de Pujol, per “recuperar un paper en un indret de Catalunya que la Generalitat va perdre”, ens explica l’escriptor Joan Lluís-Lluís, un dels responsables. L’edifici té un celobert amb un taronger que vol recordar el Palau de la Generalitat i una funció bàsica: “Servir de pont entre el Nord i el Sud en temes lingüístics, culturals, laborals, institucionals i comercials”.

El palauet

A l’espera de dades actualitzades, se sap que la Generalitat destina anualment una mitjana de 300.000 euros per finançar projectes de la Catalunya Nord que impliquin la promoció de la llengua i cultura catalana. “Estem sol·licitats o bé per demanar informació o bé per demanar diners”, reconeix el representant de la Casa de la Generalitat. En altres paraules, les arques públiques catalanes financen projectes que correspondrien a l’administració francesa. Ofereix, per exemple, als municipis títols que certifiquen l’ús del català per part dels ajuntaments, tant en els tràmits administratius com en la retolació de les viles.

També un dels sondejos més fidedignes sobre el coneixement i l’ús del català al Nord està fet de la mà de la Generalitat. Que és fidedigne, ho assegura Joan Lluís-Lluís, malgrat que reconeix que l’enquesta es va fer exclusivament en francès. Posa les dades sobre la taula. El 65% dels nord-catalans entén el català i un 37% el sap parlar. Però, l’ús social del català és mínim, sobretot al món urbà: tant amb els fills (usat per un 6’7%), els comerciants (6’2%), els amics (6%) i els veïns (3’9%). El mateix estudi revelava que el 58% dels enquestats voldria saber parlar el català i el 63% creu que els infants l’han d’aprendre. I això sembla.

Sembla que una part de les famílies volen fills bilingües. Sembla que any rere any s’esgoten totes les places ofertades pels centres de la Bressola. Sembla que hi ha interès, i no precisament per seguir l’exemple que troben a les cases, la majoria francòfones. Llavors, ¿per què volen aprendre el català? Les raons són múltiples: perquè és la llengua dels avis, diuen uns; perquè el TGV augmentarà les relacions econòmiques amb el sud, diuen d’altres; o perquè no volen inscriure els fills en l’escola pública, argumenta més d’un pare.

Des de la Catalunya Nord, una de les zones més pobres de França, és percep el Sud com un mercat pròsper i adient per a comerciar-hi o treballar-hi. I l’expectació creix amb el futur Eurodistricte, que hauria de facilitar les relacions econòmiques entre els dos costats dels Pirineus. Sigui com sigui, un factor estrella  que busquen els pares és la fórmula del bilingüisme. “El que els interessa és que aprenguin una segona llengua, independentment de quina sigui”, afirma Jean Becat, professor de llengua catalana de la Universitat de Perpinyà. “No hi ha cap document que reconegui el català com a oficial”, remarca Becat.

El català no és oficial a la Catalunya Nord i el francès és la llengua d’ús en gairebé tots els àmbits de la vida quotidiana. En la majoria d’institucions, de tràmits administratius, de mitjans de comunicació, de comerços... i al carrer. La política centralista de l’Estat Francès ha fet minvar al llarg dels segles el paper del rossellonès, el dialecte català de la Catalunya Nord. Això sí, fa un any, l’administració regional, l’anomenat Consell General dels Pirineus Orientals, va reconèixer el català com a llengua institucional juntament amb el francès. Un pas important, asseguren els promotors. Ho explica el conseller general a càrrec de la Comissió de patrimoni i catalanitat, Marcel Mateu: “Amb aquesta Carta diem que el català està al mateix nivell que el francès en la nostra institució. És de valor simbòlic perquè no serà oficial fins que l’Estat francès no ho promogui, però per nosaltres és un pas important”.

Passos simbòlics de les institucions franceses, però que no es materialitzen en projectes o ajudes econòmiques importants. Un cas concret és el France 3, l’emissora pública que va néixer amb vocació regional, que només produeix dos programes en llengua catalana. La redactora de France 3 Céline Llambrich reconeix que “la presència del català és insuficient i quasi inexistent” i afirma que, tot i les propostes fetes pels periodistes, la direcció no vol ampliar la programació en català. Una prova més del poc interès de l’administració pública francesa.

La locomotora TV3

En canvi, la televisió pública catalana, un ens autonòmic finançat amb diners públics catalans, és el mitjà de comunicació que més ha contribuït a la potenciació de la llengua catalana en aquesta regió francesa. Segons el delegat de Televisió de Catalunya a Perpinyà, Pere Codonyan, és comprensible: “És l'única emissora que emet 24 hores íntegrament en català”.

I de nou, l’administració catalana carrega amb la responsabilitat, en aquest cas de fer arribar un mitjà de comunicació. Ja des dels inicis, quan es va aconseguir que la senyal de TV3 arribés a la Catalunya Nord amb un finançament repartit a parts iguals entre la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments empordanesos. Però també en l’actualitat, perquè alguns sectors socials es queixen de l’escassa cobertura de la regió de Perpinyà als informatius de TV3 o perquè moviments culturals promouen una recollida de signatures per exigir incloure la televisió catalana a la TDT francesa.

De moment una minoria de nordcatalans vol fer el salt al bilingüisme, però les subvencions de la Generalitat de Catalunya segueixen en marxa. De moment també, el francès respira tranquil·lament en tots els àmbits de la vida diària. Es pot apreciar a Sant Jaume, un barri marginal de la capital rossellonesa poblat per gitanos i àrabs, on se sent català. Al mercat, que a mig matí el tràfec el fa gairebé intransitable, hi ha parades regentades per gitanos, que entre ells parlen català, però cara al client gairebé sempre utilitzen el francès.

Un reportatge de Damià S. Bonmatí, amb la col·laboració de Sergio Morales, Quim Sala i Mikel Vilalta .