L’Adriana, la Jèssica i la Cristina formen part d’una colla d’amics de Pineda de Mar. Avui es reuneixen i el tema principal de la xerrada és la feina. A l’Adriana l’han contractada quatre anys seguits al mateix supermercat per a la temporada d’estiu; ara ja l’haurien de fer fixa, i per això li han comunicat que no compten més amb ella. A la Cristina, després de quatre anys de contracte indefinit en una empresa, la van despatxar per no voler assumir una reducció de més del 30% del seu salari. Ara volta de fàbrica en fàbrica, amb contractes temporals. L’últim, de sis mesos. No sap què passarà amb ella quan se li acabi. La Jèssica, en canvi, porta dos anys treballant a l’hospital comarcal Sant Jaume de Calella, però a base de contractes de relleu o substitució. Vol accedir a una plaça fixa, però amb una o dues convocatòries anuals davant de desenes de candidats és pràcticament impossible.

Totes tres es troben en una situació laboral precària, i el futur no sembla molt millor; davant la crisi econòmica, ni la patronal, ni els sindicats ni el govern es posen d’acord en com ha de ser la nova reforma laboral. A l’Adriana, la Jèssica i la Cristina els hi va el seu futur.

El president del govern, José Luis Rodríguez Zapatero, presionat pels seus socis de la Unió Europea i la dèbil situació del deute espanyol als mercats financers, tira endavant una reforma que no satisfà als sindicats, que han convocat una vaga general pel 29 de setembre, i tampoc als empresaris que encara volenpoder acomiadar amb més flexibilitat i menys costos.

El punt de partida d'aquesta reforma la van llençar l'Executiu el 12 d’abril. Sindicats i patronal havien de negociar per arribar a un acord.

L’objectiu, generar ocupació, és compartit, però els mitjans per arribar-hi no ho són. La CEOE considera que hi ha massa temporalitat, és a dir, contractes eventuals, que al seu torn generen atur. Per eradicar-la, la solució és flexibilitzar més els contractes fixos, segons un document que va fer públic el seu president, Gerardo Díaz Ferrán. I és que, com diu el preiodista econòmic Andreu Farràs, “les empreses han acomiadat gairebé exclusivament persones amb contacte eventual”. La causa? “El preu tan car dels acomiadaments per contractes fixos”. Una situació ben coneguda per l’Adriana, ara a l’atur perquè a l’empresa no li surt rendible fer-li un contracte indefinit.

La proposta de la CEOE, doncs, passa perquè les indemnitzacions per acomiadament siguin més barates. A més, la flexibilització del mercat, la desregulació per part del govern, també inclouria “una homologació amb els altres països europeus en matèria de costos d’extinció dels contractes laborals i en causes i procediments administratius i judicials”, tal i com diu la proposta presentada per la patronal. Dit d’una altra manera, la CEOE demana haver de pagar menys quotes socials, que són les despeses que han d’abonar les empreses a l’estat quan contracten a un treballador en concepte de Seguretat Social, atur i d’altres.

Pel que fa als sindicats, no entenen per què l’acomiadament més barat hauria de generar més ocupació. Argumenten que ara hi ha un augment de l’atur, precisament a causa del descens dels contractes més flexibles, els temporals. L’objectiu principal seria eradicar el que a Espanya es coneix com a mercat dual i que explica Farràs: una situació laboral on hi ha un gruix de treballadors amb condicions laborables òptimes i un altre (molt més nombrós) on la temporalitat i la inseguretat laboral són les protagonistes.

Tampoc veuen clar d’on sortiran els fons per finançar l’estat del benestar si les empreses deixen d’abonar quotes socials, així que ja han dit que la reforma laboral no pot anar en detriment de la protecció social, és a dir, de les condicions dels treballadors. Respecte a aquest tema, però, el secretari general de Comissions Obreres, Ignacio Fernández Toxo, ja va declarar en el seu moment que una de les opcions de millora de la competitivitat del mercat laboral és la incorporació de la dona al món del treball. D’aquesta manera la taxa de població activa, de ciutadania que té o busca feina, s’incrementaria, augmentant així els fons per a polítiques socials.

Toxo va dir el Primer de Maig que “la reforma laboral serà paper mullat si no va acompanyada de l’impuls de l’activitat econòmica i la reforma fiscal”. Els sindicats, doncs, demanen canvis en la política fiscal de l’Estat, en el model d’impostos del govern de Zapatero. Per altra banda, reclamen que els bancs tornin a donar crèdit a les famílies.

Les posicions dels dos principals agents econòmics són molt allunyades i és per això que el govern, en un paper d’intermediari, va fer públic a mitjans d’abril un document amb la seva proposta, que es basa en el model austríac. Es tracta d’una manera alternativa perquè el treballador rebi la indemnització si l’acomiaden, que no aniria totalment a càrrec de l’empresa que l’ha cessat, sinó que s’extrauria d’un fons monetari compartit amb l’empresa per la qual treballi. L’empleat hauria anat acumulant durant tota la seva vida laboral una certa liquiditat gràcies a una retenció determinada del seu sou i l’ingrés d’una quantitat concreta dels beneficis de l’empresa en qüestió. Les aportacions, mensuals, anirien alimentant aquest fons que es faria servir com a indemnització en cas que el treballador fos acomiadat en algun moment de la seva vida laboral.

Algunes veus autoritzades, fins i tot d’esquerres, demanen fer un contracte únic per a tothom, que inclogui la flexiseguretat, és a dir, la flexibilitat en la contractació i la seguretat en el manteniment del lloc de treball. La proposta dels experts es basa en un contracte fix obligatori amb acomiadament més barat: si actualment la companyia ha de pagar 45 dies per any treballat en cas d’acomiadament improcedent, en passaria a pagar 22, per exemple.

Aquesta, però, no és l’opinió de tots; el periodista econòmic Josep-Maria Ureta no veu clara la mesura, ja que argumenta que si ara no s’han acomiadat a massa treballadors amb contractes indefinits –sinó que han pagat els plats trencats els temporals- és precisament perquè el que haurien de pagar les empreses és molt. Però si s’aplica la proposta, el que s’incentivaran són els acomiadaments i no les contractacions. La clau per Ureta és invertir en la formació que necessita la societat, ja que, segons ell, el mercat de treball s’ha de forjar a les universitats, per exemple, i no a les empreses.

Tanmateix, l’educació no sempre és cap garantia, sobretot a sectors on hi ha molta oferta de gent preparada, però poca demada. És el cas de la Jèssica, auxiliar d’infermeria i que fa dos anys que aspira a una plaça fixa. Assegura que dedica cada hora lliure que té a fer cursos de formació per sumar mèrits de cara a obtenir aquesta plaça, però, amb una plantilla tan gran en la mateixa situació que ella i un número tan reduït de places (2-3 per any), és gairebé impossible.

Una altra de les reflexions d’Ureta és crítica amb els sindicats, ja que els demana que no siguin tan rígids amb els posicionaments, ja que de fet, els seus “clients” són la gent assalariada i no pas els aturats. En conjunt, la polarització d’opinions fa l’acord complicat. Ningú sembla disposat a cedir, ni tan sols en temps de crisi, amb Europa pressionantper buscar mesures efectives i un atur que arriba ja als 4 milions de ciutadans. De moment, l’Adriana, la Jèssica i la Cristina ja marxen a voltar pel poble, amb una pila de currículums a la mà per repartir, a veure si avui tenen sort.