El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha celebrat el seu 75è aniversari en temps, com a mínim, incerts. La retallada d’un 14% al pressupost de l’entitat no és cap bona notícia en una època en què hi ha dubtes sobre si ha complert les expectatives de la Generalitat –que, per cert, continua apostant pel museu enguany ja que no ha disminuït la seva aportació a la institució-. Però d’altra banda, la recent mesura d’obrir les portes de les reserves del museu i mostrar al visitant la veritable joia de la corona sorgeix com un recurs encertat per potenciar la imatge del MNAC.

Però quina és aquesta imatge? Què és el que es vol pel museu que ha de ser la peça clau del patrimoni artístic i cultural de Catalunya, però sembla que no acaba d’arrencar? Algunes crítiques a l’excés de concentració de patrimoni en un sol edifici o una implantació menor a l’esperada fan grinyolar els ciments del gran projecte cultural de la Generalitat, que, en col•laboració amb l’Ajuntament de Barcelona i el Ministeri de Cultura, aporta 7 dels 18 milions d’euros de pressupost dels que disposa enguany.

Projecte aprovat el 1929, però obstaculitzat al llarg de la seva vida, principalment per la guerra civil, el MNAC va ser cridat a formar un recull d’art, però també va començar a aplegar obres fotogràfiques i numismàtiques. La gran empenta final arribaria amb una gran i costosa remodelació que arribava a la seva fi l’any 2007. El llavors president del museu, Eduard Carbonell, afirmava amb seguretat que un dels objectius prioritaris del MNAC era (i és) convertir-se en un referent en l’àmbit europeu. Un projecte ambiciós que porta a comprar el Museu Nacional d’Art de Catalunya amb grans insígnies com el Louvrede París o el Museu Britànic de Londres.

Malgrat les bones intencions, les xifres desmunten aquesta previsió. Si bé és cert que, amb 250.000 peces i més d’un milió de visitants l’any, el MNAC és un dels puntals a nivell estatal, queda molt lluny dels registres dels gegants europeus. El Louvre rep una mitjana de més de 8 milions de turistes anuals i se sustenta en un pressupost que supera els 300 milions d’euros. El British Museum, per la seva banda, té uns recursos més limitats però gens menyspreables (54 milions d’euros al 2001), i els seus visitants superen els 5 milions i mig. Així doncs sembla que encara queda molt per fer per arribar a considerar el MNAC un altre dels grans museus d’Europa.

La solució passa, segons els experts, per la promoció. La Dra. Rosa Maria Subirana, historiadora de l’art, apunta que el MNAC hauria de millorar la seva política de divulgació a través d’exposicions, sobretot en èpoques de major incidència turística a la ciutat, aprofitant la gran quantitat de visitants que arriben anualment a Barcelona. Subirana apunta, a més, que “també seria positiu una major dedicació a la recerca potenciant projectes combinats amb les universitats i altres investigadors”. En la mateixa línia es manifesta la Dra. Mercè Vidal, professora de l’Art Modern i Contemporani de la Universitat de Barcelona. Vidal aposta per què des de tots els mitjans educatius es fomenti (com és habitual a d’altres països) que el Museu constitueixi una eina important per a la formació de ciutadans i permeti eixamplar punts de mira i repercutir en la sensibilitat vers el patrimoni amb un sentit ampli.

Davant aquelles veus que critiquen que l’excessiva concentració d’obres del Museu resta riquesa patrimonial a altres territoris catalans, les dues expertes són contundents: el MNAC i la seva política d’adopció d’obres és excel•lent. Segons Rosa Maria Subirana, la concentració resulta més “didàctica”, mentre que Mercè Vidal assegura que una redistribució del contingut de la col•lecció actual del MNAC, oblidaria la pròpia història del Museu (rescat de les pintures medievals del Pirineu; recerca del patrimoni davant la temptativa de col•leccionistes i antiquaris estrangers de fer-se amb ell...). El MNAC, afirma Vidal, ha de fer les funcions del "gran Museu Nacional" ja que les seves pròpies col•leccions segueixen també una seqüència per mostrar fonamentalment l'art català.

El Museu Nacional d’Art de Catalunya no pot comparar-se objectivament amb grans museus europeus com el Louvre, el British Museum o fins i tot el Pradode Madrid. El punt fort de MNAC recau, doncs, en la seva potència simbòlica. La manca de recursos que acabin de promocionar el Museu queda compensada per la dedicació i el tractament de les seves peces, fet que li atorga, si més no, el respecte i l’estimació dels professionals del sector.

Visita a les reserves del MNAC