Final de l'espera. S'encenen els focus d'un recinte que no pot reunir 30.000 persones, malgrat que les congregaria si els protagonistes ho volguessin (però ha quedat clar que no és el seu estil). Al backstage no s'esperen acròbates russos ni ballarins professionals vinguts des dels Estats Units; de fet, sobre el teló just hi ha una bateria preparada i poc més que amplificadors i un parell de micròfons. I, tot i així, el públic no pot evitar xiular i cridar a cor obert quan, amb prou feines, distingeix quatre ombres mig borroses darrere les cortines. L'eufòria creix, el moment s'acosta. I finalment entren, pausats, Martí Maymó, Arnau Vallvé, Guillem Gisbert i Roger Padilla, components de Manel i artífexs d'una nova era de la música catalana.

El primer disc del grup, Els millors professors europeus, obtenia una puntuació d'un 9/10 per part de Indiespot, ara fa poc menys de 3 anys. Mondosonoro li'n donava un 10. Llavors la cançons dels 4 artistes, companys de l'escola Costa i Llobera de Barcelona, encara dormien en l'anonimat musical i just eren apreciades per aquells pocs qui saben reconèixer el talent per explotar. Tanmateix, en poc temps el boca-orella deixa de ser l'impuls cap a l'èxit, i els reconeixements i entrevistes comencen a concatenar-se. Considerat millor disc pop-rock per Enderrock, setè disc nacional pel mitjà Mondosonoro i tercer disc nacional per El Periódico de Catalunya, Manel observa com esgoten entrades per tot Catalunya i arriben a traslladar-se fins a Londres o Buenos Aires per a fer sonar la seva música, que inspira articles malenconiosos de mitjans de ressò estatal com El País, El Mundo, La Vanguardia o Público.

Número 1 a Espanya

Afortunadament, la crítica no fa sinó que recolzar el que el públic venia intuint amb antelació. Unes cançons, de melodia fresca i lletres casuals. Estil que finalment els porta a aconseguir el que no aconseguia cap artista català en quinze anys: convertir-se en número 1 en les llistes de ventes musicals a nivell estatal. Manel passa ara a ser objecte de curiositat de crítics i experts musicals internacionals, que no deixen de preguntar-se què tenen d'especial aquests 4 joves, definits com un "irresistible encreuament de quartet de folk, indie i banda de poble" segons Mikel Iturriaga (El País), que són capaços d'omplir sales i miniestadis cantant en una llengua que no tot el públic entén. En aquest darrer cas, a què es deu l'èxit de Manel?

Gran part dels fans apunten a les lletres. Lletres que, lluny de ser fruit d'objectius comercials o de màrqueting, fan referències a experiències diàries, fins i tot ordinàries. Manel parlen del mar, de les festes de poble, de la gent normal i, a vegades, semblen parlar d'ells mateixos: "He fet un salt, un salt estrany/ que ens ha aixecat més de tres pams / Sortia fum, tan dens i blanc /i a dins tu i jo i el meu gran salt / regalimant-me entre les mans". Federico Guerrero, professor de la UAB i col·laborador del mitjà digital especialitzat en música Rockdelux, emfatitza la idea d'aquesta quotidianitat com a una part més de la clau de l'èxit del grup: "[Manel] Parlen de situacions quotidianes que a qualsevol persona li poden pasar. No inventen grans històries sinó que agafen una cosa quotidiana i la converteixen en una cosa poètica". Guerrero defensa que els artistes tenen "un discurs que permea, que entra i que fa que la gent l'agafi com a una cosa pròpia", i que les cançons no necessàriament s'adapten a una estructura rígida d'estrofa i tornada, sinó que es detecta "un contingut present", en el qual "es pot llegir una història".

Emoció i identitat

Per la seva part, Juan Luna, director de la revista de música independent Mondosonoro, ens explica que el que té Manel i tenen molts pocs grups de l'actual escena catalana és que aconsegueixen fer lletres amb les que un pot sentir-se identificat. “Sau, Sangraïts o Els Pets feien cançons que podien ser molt bones a nivell musical, i que fins i tot podien introduir referents que podien coincidir amb els meus, però que no arribaven a emocionar-me, no em sentia identificat. En canvi, bona part dels dos discos de Manel m’ha arribat realment”. Luna atribueix a Manel una gesta fins ara utòpica, com és la d'harmonitzar altre cop, i d'una manera especial, públic i música catalana: “Manel ha aconseguit que una part del públic que no estava interessat amb el rock/pop català s’hagi pogut identificar amb unes lletres que són molt més properes i que ens parlen amb una mateixa llengua. I no referint-me per 'llengua' al català, sinó a unes mateixes referències, que parlen d'un món comú i que coneixem".

Però el director de Mondosonoro ja ens recorda un dels trets més distintius de Manel: l'elecció del català com a llengua vehicular de les seves històries. Ell mateix ens reconeix que l'última oportunitat que va tenir de veure'ls va ser a Múrcia, on va veure "un públic curiosament molt entregat, malgrat trobar-se en un lloc on, a priori, no hauria d'estar-ho". És evident, però, que l'idioma no ha estat una barrera per a l'èxit del grup barceloní; una popularitat que, segons la opinió Federico Guerrero, "ni tans sols ells mateixos es plantejaven perquè les seves premises o punts de partida eren de caràcter molt localista". Segons el periodista musical, Manel “és un grup que té un esperit independent, però que no es tanca en aquest àmbit underground i utilitza un llenguatge musical entre el pop i el folk, amb instruments molt melòdics i que segurament els apropen encara més al públic”.

L'èxit sobtat de Manel ha fet despertar veus que auguren una possible davallada de popularitat tant vertiginosa com ho ha estat l'ascens. El director del Taller de Músics de Barcelona, Lluís Cabrera, ens dóna el seu punt de vista davant d'aquesta hipòtesi: “La societat funciona a onades i aquestes, com que tenen molt a veure amb la direcció del vent, empenyen cap a un públic que es troba còmode en el plantejament musical, estètic i en una certa ingenuïtat que transmet el grup. Ells són conscients i ho han dit públicament, que no disposen d'una gran preparació tècnica i que si fossin músics com la copa d'un pi, no farien onze entrevistes diàries. Aquest fet els fa propers i a més els envolta de honestedat, valors claus per consolidar el públic que ja els pertany”.

Més enllà del pop i el folk

Tot i que la seva música entra dins dels paràmetres del pop i del folk, l’estil de Manel va més enllà de tot allò al que el públic estava habituat fins al moment. Es tracta d’un estil que ha trencat esquemes, i que, en paraules de Javier Blánquez, periodista i crític musical, “no sona carca i és independent”. Per a Cabrera, l'estil de Manel “està lligat a les condicions socials en què es desenvolupa gran part del jovent dins d'una societat líquida, poc densa i poc profunda en aspectes culturals i històrics”. El director del Taller de músics de Barcelona parla d’una societat que viu molt de pressa i que, per tant, congenia a la perfecció amb l’estil minimalista i senzill que caracteritza les cançons del grup.

Si bé la majoria d’opinions atribueixen a l’estil de Manel l’adjectiu “innovador”, Luna, de Mondosonoro, considera que les cançons de la banda sorprenen amb intensitats diferents en funció de la cultura musical de cada oient.

El que és evident, però, és que el seu estil ha estat un dels trets que més ha enganxat al públic. Els seus precedents són una incògnita per a molts crítics musicals. Entre les hipòtesis sobre els seus possibles inspiradors destaquen els noms de Pau Riba, Sisa i Albert Pla. Cabrera explica que comparteix aquesta opinió majoritària respecte dels precedents de Manel, però considera que, degut a la seva edat, està “massa condicionat per la intenció, el sabor i la ironia provocadora d'aquests tres mestres”, fet que el pot fer caure en una valoració errònia dels precursors del grup musical.

Per a Guerrero,en canvi, el precedent de Manel és la música catalana dels anys 90, però remarca que aquesta “no ha tingut una rellevància a nivell comercial i artístic prou significativa fins els Manel”.

La indústria darrere de l'èxit

La matèria prima de Manel, però no s'hagués venut sola; una entrevista amb la productora i discogràfica Ten Productions ens ajuda a comprendre la feina tècnica que s'amaga rere les cançons de Gisbert, Maymó, Vallvé i Padilla. “A nivell de màrqueting -explica Toni Ten, codirector de Ten Productions-, la discogràfica que ha venut el grup Manel ha sabut vendre el producte tal com és”. Un producte que el compositor de cançons com ‘Europe’s living a celebration’ (Eurovisió 2001) o ‘Yo quiero bailar’ de Sonia i Selena, defineix com a “natural, gens sofisticat i molt proper”. Ens parla de la importància del talent per arribar a la fama, però explica que sense un bon manager i equip de fons, és gairebé impossible calar en la gent: “La casa discogràfica ha de saber on col•loca els artistes dins del mercat, i han de tenir un mànager que els obri el camí”. Ten assenteix convençut quan li preguntem si Manel significa un impuls per a la música catalana. “Fins ara semblava que ens havíem quedat estancats”, comenta. Tot i així, adverteix que això no és una garantía de succés per als nous grups que s’apuntin a aquesta onada, ja que, normalment, “els que van davant són els que es queden”.

Per altra banda, alguns fans afirmen que Manel no seria on és sense el recolzament que alguns mitjans de comunicació els han brindat al fer un seguiment de les seves passes i/o ajudant-los a promocionar els discos i les cançons del grup. Per la seva part, Federico Guerrero afirma que no es pot saber "fins a quin punt aquesta realitat està marcada pels mitjans". El professor defensa que Manel no són un grup que tinguin darrere un gran mercat o una capacitat industrial per projectar aquest tipus de maquejos (sic) publicitaris”. En canvi, Lluís Cabrera opina que l'ajuda dels mitjans sí que té un pes especial en el desenvolupament del projecte de qualsevol artista musical: “Tot ajuda, i en el cas que ens ocupa penso que ha estat cabdal la intervenció del mitjans. Ara bé, si el camp no hagués estat llaurat, el suport dels mitjans no faria efecte i així donar els fruits obtinguts en relació al coneixement de la ciutadania del grup Manel”.

Federico Guerrero afirma que el principal enemic d’un artista és ell mateix i com a actor creatiu que és ha de saber diferenciar-se i distanciar-se de la resta. Un dels inconvenients que preocupa a Guerrero és que els Manel tendeixin a la reiteració: “La reiteració, des del punt de vista d’encallisar-se en un sol registre, amb l’ús d’un sol tipus d’instruments. Per exemple en el segon disc hi ha menys presència del Ukelele mentre que en el primer disc si que n’hi havia i semblava un tret distintiu del grup. En aquest segon disc sembla que intenten deslligar-se d’un disc de fa tres anys i intentar avançar, però sense perdre un esperit propi, allò que els diferencia de la resta”.

El gran repte

Per contra, Lluís Cabrera afirma que el repte que ha d'afrontar Manel està en l'interior del grup. “Si controlen l'èxit i saben mesurar que en aquesta professió sempre hi ha una part de fum, hauran guanyat la partida”, explica Cabrera. Una altra qüestió que remarca és la importància de ser conscient que quan et converteixes en el principal, i a vegades en l'únic punt de mira, pots perdre el nord i creure't que aquesta situació serà eterna. “En l'art té valor tot allò que es manté al llarg del temps. Les pujades ràpides poden cansar i quan toca la baixada es pot produir una manca d'aire, el suficient per no poder dosificar la respiració”, conclou el director del Taller de Músics.

Quinze són els anys que han passat perquè un disc en català torni a ser número 1 en les llistes de ventes musicals d’Espanya; dos, els discs que han publicat; 10.000 són les copies venudes una setmana després de treure el nou senzill; quatre, els components d’aquest grup musical. I un sol nom: Manel. Totes aquestes dades parlen del passat, però el futur no està escrit. De fet, és Guerrero qui afirma que a la música no es pot tenir cap mecanisme per preveure si això serà un èxit etern o si d’aquí un parell d’anys tothom quedarà avorrit dels Manel. “Qui li podia dir als Beatles quan van començar que tindrien tot aquell ressò. No podem dir, en aquest sentit, que els Manel seran el gran èxit. Per poder fer avaluació de l’impacte que ha tingut la música, cal que passi un període de temps”, conclou Federico.