El món casteller té més de dos segles d'història però durant tota aquesta pila d’anys no només s’han aconseguit grans fites com la torre de nou o el tres de deu amb folre i manilles (castells impensables 20 anys enrere), sinó també compromeses i espontànies relacions entre els mateixos castellers.

Així com Valls és considerat el bressol dels castells, també és, juntament amb Vilafranca, Barcelona, Tarragona i Terrassa, una de les localitats on els castells es viuen amb més passió i, com a conseqüència, es fan les festes més grans i desenfrenades per celebrar les construccions assolides. No és d’estranyar, doncs, que durant aquestes festes es reforcin les relacions entre castellers i s’escoltin afalacs com ara “qui pogués ser alcalde de Valls per treure el monument dels castells i posar-t’hi a tu!”, o dites com “bon casteller, millor persona”; tot això sense oblidar la frase que va passar per mig món casteller el 16 del novembre del 2010, dia en què aquest va ser declarat patrimoni immaterial de la humanitat: “tu seràs un monument, però jo estic declarat patrimoni de la humanitat!”.

Sort a la plaça, sort al llit

La Gemma, de 22 anys i des dels cinc que és castellera dels Minyons de Terrassa, descriu les festes castelleres com “les millors, sobretot quan són per celebrar alguna fita aconseguida”. Segons ella, la festa que es viu amb més intensitat és Sant Fèlix, de Vilafranca del Penedès, perquè “es reuneixen les quatre millors colles” i es troba dins la festa major de Vilafranca, que “té més interès pel què fa als grups de cultura popular”. La terrassenca afirma que és la festivitat que engloba més castellers, a part dels que actuen, i la compara amb el concurs de Tarragona, que es fa cada dos anys. “La diferència amb el concurs és que Sant Fèlix és una festa i, a part dels castells, es gaudeix de tot l’ambient de la festa major. A més, molts castellers aprofiten aquesta diada per desfasar-se i lligar amb altres colles”.

Qui sí que recorda un mític Sant Fèlix pel què fa a diada i celebració és la Mònica, de 25 anys i integrant dels castellers de Vilafranca des dels 19. “Vam fer la millor actuació de la història fins el moment, amb el 4 de 9 amb agulla, el 3 de 10 amb folre i manilles, el pilar de 8 amb folre i manilles i la torre de 9 sense manilles. Després de l’actuació hi havia molt ambient, corria molt alcohol i van haver-hi uns quants ligues entre gent de tronc, quarts, quints i sisens, que eren canalla de 14 a 20 anys”. Era el primer any que la Mònica estava a la colla i assegura que li va sobtar molt que hi hagués tanta festa. “A partir d’aquella diada em vaig enamorar del món casteller”, afegeix.

Per a gustos, colors. Tot i que la festa de Sant Fèlix és la més coneguda arran del món casteller, ja sigui per les fites castelleres, com per les posteriors celebracions, també en destaquen d’altres, com Santa Úrsula, Santa Tecla o Sant Joan. El Xavi, de 30 anys i membre dels Tirallongues de Manresa des d’en fa 6, compara Sant Fèlix amb Sant Joan. “A Sant Joan es fa una actuació de Completes –l’actuació prèvia a la del dia de Sant Joan, ambdues amb les colles amfitriones- i es festeja durant la nit, mentre que l'actuació forta es l'endemà; per tant el resultat d'aquesta no afecta a la festa, que s'ha fet abans. En canvi, a Sant Fèlix la festa es fa a la nit posterior als castells, i en aquest cas afecta moltíssim com hagi pogut anar l'actuació per a alguna o algunes de les colles participants”. Segons el tirallonga, és freqüent veure, a altes hores de la nit, camises de la colla que ha tingut bona actuació; mentre que els integrants d’alguna colla que no ha tingut bona diada no la solen portar o directament no surten.

Actuació de vigília de la Joves dels Xiquets de Valls per Sant Joan del 2010

La Gemma també està d’acord en què l’actuació influencia molt la posterior festa i, per tant, les “possibles relacions” que hi poden haver entre castellers aquella mateixa nit. No obstant, considera que “les celebracions castelleres són només una de les coses que empeny als castellers a acabar relacionant-se entre ells. Sempre ha existit el morbo casteller, si més no des que la dona va entrar al món casteller, ara fa 30 anys”.

El fet casteller, un morbo afegit

Hi ha ocasions en què no es necessita l’excusa de la festa i l’alcohol per fixar-se amb algú de la mateixa o d’una altra colla, sinó que les passions ja es noten a la soca dels mateixos castells. El Manel és casteller de gràcia des de fa 2 anys i considera que els castellers són més “desimbolts” perquè estan acostumats al “fregament”. “En ser una activitat amb tant de contacte et fa perdre molt la vergonya. Encara que en el moment estàs molt concentrat, el fet d’haver estat enganxat sota l’aixella d’algú o a l’haver baixat agafant-te per les cames d’algú altre fa que després perdis la vergonya amb aquestes persones”, afirma.

El contacte entre les posicions de la pinya i la necessitat de cenyir-se al tronc per tal de no fer moure el castell són factors claus per entendre el desenfrenament entre els membres castellers, però no els únics. Molts castellers i castelleres són considerats uns ídols per part d’integrants de la seva colla o d’altres, pel sol fet de ser un casteller habitual al tronc, és a dir, de pujar amb freqüència a la majoria dels castells de la colla. De fet, si existeix un rànquing per a les millors construccions humanes també se’n podria crear un altre per els castellers que han carregat i descarregat els castells més difícils.

“A les nenes de 15 anys els agrada dir que surten o que s’han embolicat amb tal casteller que tothom coneix perquè és de tronc”, afirma la Mònica. No obstant, i com també sol passar amb els rotllos de les festes castelleres, aquestes situacions es donen, sobretot, entre els castellers adolescents. La vilafranquiana assegura que ella també ha viscut aquesta situació, però que “a edats més avançades ja no passa tant”. El Manel coincideix amb la Mònica i apunta que pel fet de ser un casteller que fa més bons castells es té més possibilitat de lligar, ja que “té un morbo afegit”.

El cor i la camisa no es barregen

Un altre condicionant –positiu o negatiu- a l’hora de lligar amb un altre casteller és la rivalitat entre colles. És freqüent veure competitivitat entre colles de la mateixa població o comarca, com ara entre la colla Vella i la colla Joves de Valls, entre els Minyons i els castellers de Terrassa, o entre els Tirallongues de Manresa i els Salats de Súria; però també existeixen rivalitats a nivell de tot Catalunya, com ara entre la colla castellera de Vilafranca amb els Minyons o la Vella. Sovint, la relació entre dos castellers de colles diferents és motiu de burla o se’n fa safareig durant els assajos o actuacions, i encara més si les colles estan enfrontades.

En comparar una hipotètica relació entre un/a casteller/a de Minyons i un/a altre/a de Vilafranca, el Xavi considera que seria un dels “piques” castellers més prominents, però no creu que es generés un “veritable rebuig”. “El morbo aixecat seria considerable i abundarien els comentaris i les bromes; tot i així, s’acceptaria”, opina. D’altra banda, la Gemma creu que “més que mal vist, és complicat”. “No m’imagino un sopar de Nadal reunint dues famílies de Minyons i de Vilafranca. Tindria la seva gràcia”, apunta la terrassenca.

De fet, tot i que és més comú veure parelles en una mateixa colla, també n’existeixen d’altres que han hagut de fer mans i mànigues per poder tirar endavant una relació a dues bandes. És el cas de l’Albert i la Marta , dels Minyons de Terrassa i la colla Vella dels Xiquets de Valls, respectivament. Es van casar el 2000 i, tot i que actualment viuen a Terrassa, fins que van tenir els nens la Marta continuava anant a assaig i a les actuacions. “Durant la setmana vivíem junts i el cap de setmana jo baixava a Valls els divendres. I moltes vegades, quan l’Albert acabava el seu assaig venia i encara enganxava part del nostre. Després, diumenge cada un actuava allà on li toqués. Ara amb els nens és una mica diferent. Jo m’he hagut de sacrificar una mica”, comenta la Marta. “Ens ho hem de combinar més tot; tenim una nena de cinc mesos i un nen d’un any i mig. Però com que vivim els castells intensament i no ens en volem perdre res, ens desplacem amb els nens allà on calgui. No ens és inconvenient”, apunta l’Albert.

“Quan ens vam conèixer, l’Albert estava molt implicat en els castells, era part de la junta, i és una sort que a mi m’agradessin tant, perquè he acceptat molt i permeto molt. Això, si no t’agraden moltíssim, no ho fas, perquè tens totes les setmanes hipotecades i tota la teva vida gira al voltant dels castells”, comenta la Marta. De fet, aquesta parella de castellers fins i tot van triar el dia del casament en funció de l’agenda castellera, perquè no coincidís amb cap actuació; el mateix que va passar amb el viatge de noces.

A més de la parella i dels fills, les famílies també es veuen afectades per l’activitat castellera. “A casa els agraden els castells, però no som d’arrel castellera”, diu la Marta. “Tot i així, ho han entès molt bé, ho respecten i ens fan costat”. “Els dinars són distrets”, afegeix rient l’Albert, a qui li agrada fer rabiar carinyosament la seva cunyada. “És seguidora de la Joves i com que els Minyons de Terrassa estem potser un puntet per sobre, un any sí un any no, la burxo i riem tots molt. Els de Valls són molt sensibles amb els castells i s’enfaden ràpidament”. Això sí, quan les colles coincideixen a la plaça, cadascú amb la seva. El cor i la camisa no es barregen.

Més enllà de les places

Bromes i afalacs que prenen més gràcia en utilitzar termes de l’argot casteller, celebracions post-castelleres, passions a flor de pell, picabaralles entre colles, enllaços matrimonials entre castellers, calendaris i cartells eròtics... Si alguna cosa podem afirmar és que dins el món casteller no només existeix la tècnica i la constància, sinó també el desig i la passió, i no sempre estan dirigits a les construccions humanes, exclusivament.

Un llargmetratge eròtic de l’any 1994, ''La teta y la luna'', ja deixava en evidència qui tipus de relacions es poden trobar en una colla castellera, més enllà del compromís d’aixecar torres humanes. La pel•lícula, dirigida per Bigas Luna, comptava amb l’actuació de Biel Duran, ex-membre dels Minyons de Terrassa i ensenyava el cantó més “picant” de les actuacions castelleres.

Actualment, hi ha colles que accepten l’existència d’aquesta “morbositat” dins l’activitat casteller i que han decidit manifestar-ho obertament a partir de calendaris eròtics. Alguns exemples els trobem en els Capgrossos de Mataró, l’any 2008, els Moixiganguers d’Igualada, el 2010 o, recentment, la colla castellera de la UAB (Universitat Autònoma de Catalunya), els Ganàpies.

Portada del calendari eròtic dels Capgrossos de Mataró, el 2008

Un altre exemple d’exposició pública de l’erotisme casteller el podem trobar en els Castellers de Terrassa, que fa un parell d’anys van fer un cartell per tal d’aconseguir més pinya quan es van plantejar fer la torre de vuit folrada per la seva diada.

Així doncs, hi ha qui es pren els castells com una activitat competitiva i d’autosuperació, d’altres els relacionen més amb les festivitats del poble on es duen a terme, però també n’hi ha qui aprofita el fregament a la pinya, les festes de celebració i les rivalitats castelleres per deixar caure l’ham, i esperar a que piqui. “És una activitat on hi participa moltíssima gent, amb la qual comparteixes moltes hores d'assaig, actuacions, i altres coses que es fan amb la colla o altres colles”, afirma la Mònica. Segons ella, “és normal que t'acabis enrotllant amb algun casteller”.