Avui hem anat al Caixa Fòrum. Sense haver de pagar res, hem pogut veure les exposicions de Federico Fellini. El circo de las ilusiones, Un mundo flotante de Jacques Herni Lartigue i Infancia. Fotografias de Isabel Muñoz. En principi, sembla que l’afirmació de Foraster no fa al·lusió a l’oferta. Hem fet un anàlisi del mercat cultural actual de les principals caixes catalanes per a poder atribuir aquesta frase a un problema real.

Així, hem descobert que l’actual dinàmica són exposicions que s’allarguen des dels 4 mesos fins a més d’un any:

Exposició d’Obra Social Caixa Catalunya: Fortuny, el mag de Venècia. 4 mesos.

Exposició d’Obra Social La Caixa: Darwin observador. 13 mesos.

Exposició d’Obra Social La Caixa: Abracadabra. Ilusionismo y ciencia. 15 mesos.

Realment sempre han durat tant les exposicions? Segons Victòria Combalia, assessora i comissària d’art, no. La crisi afecta a tots els racons de la nostra societat, fins i tot els dedicats a la cultura. Les caixes i bancs, assegura Combalia, s’han vist obligats a reduir la seva oferta cultural com a conseqüència de la contracció financera a la què s’han vist evocats. Com es tradueix això? Doncs amb fets. Les exposicions mencionades anteriorment són casos reals.

A més, Caixa Catalunya ha eliminat la seva revista cultural Nexus, publicada i enviada a tot el món. Quan se’ls pregunta el motiu del tancament de la redacció de la publicació, com a tota resposta rebem hermetisme. Manuel Foraster, ex director de la revista i antic encarregat de l’àrea de cultura de Caixa Catalunya, afirma que un dels motius és que ara les entitats bancàries es preocupen més per invertir en programes socials i populars que no pas en projectes culturals: “Els surt més a compte econòmicament i de cara a la societat”. Foraster afegeix que malgrat que l’obra social és una obligació estatutària per a les caixes, no dubten en omplir-se’n la boca després.

I és que fa uns anys semblava que per les caixes fer cultura estava a l’ordre del dia, però a l’actualitat s’aposta més per la vessant social. Victoria Combalia, fent un análisi del panorama actual, explica que Caixa Catalunya a Barcelona està ben portada amb l’Àlex Susanna , tot i que el gust és una mica tradicional. Caixaforum, a càrrec de la Fundació La Caixa, compra totes les seves exposicions i, segons Combalia, una meitat són bones però l’altra són mediocres. Combalia recorda amb enyorança l’espai Montcada, on cap als anys vuitanta es mostraven treballs de joves nacionals i internacionals. Aquest espai es va tancar en un primer moment i, es va traslladar al segon pis de Caixaforum , però ara ja s’ha clausurat definitivament. Aquest tancament és una mostra més que, com diu la Victoria Combalia, la majoria d’aquestes entitats ja no s’arrisquen gens, opinió que també comparteix Foraster.

Des de la Fundació La Caixa, Maria Colomer (nom fals ja que no està autoritzada a parlar amb la premsa), membre del departament d’exposicions i humanitats, considera que en el curs actual els projectes culturals han disminuït però fruit, més aviat, d’una redistribució del pressupost que no pas de la crisi. De fet, considera que el ressentiment econòmic es notarà sobretot el proper any perquè en aquest els efectes no han estat tan notoris. Afirma, a més, que la redistribució no és nova. Ja fa un parell d’anys que la direcció de l’entitat s’ha decidit per seguir una línia més social. Potser perquè la majoria de clients de La Caixa prefereixen veure com els seus diners es destinen a programes d’ajuda a la gent gran que a una mostra de nous fotògrafs. Per Colomer, com per Victoria Combalia, el principal problema que pateix des de ja fa uns anys la Fundació és la manca de sentit del risc, amb el perill que en el futur la crisi encara el minvi més. De fet, es troba a faltar que La Caixa presenti propostes innovadores com es fa ara mateix, i amb èxit, a l’espai cultural de Caja Madrid a Barcelona, des de festivals d’electrònica fins a exposicions d'artistes contemporanis com Ryan McGinness o convocatòries per nous artistes com "Generación". La clau, per Vanessa Colomer, seria equilibrar la balança: fer propostes per un públic més ampli, entès i no entès en art, i aprofitar que La Fundació pot prendre riscos ja que no depèn de les ventes d’entrades.

No obstant, des de fora el panorama no té un regust tan agredolç. Es continuen fent exposicions de temes variats, i són de franc. Sí que és cert que la majoria estan relacionades amb la fotografia i la pintura; la música i l’escultura semblen més oblidades. A més, les noves tendències artístiques no són recollides ni des de Caixa Catalunya ni des de la Fundació La Caixa, ambdues estancades en matèria de cultura i sense que ningú s’atreveixi a fer un pas endavant cap a la modernitat. Malgrat que l’oferta cultural ha minvat lleugerament en varietat i risc, el cop que ha rebut per la crisi no és insuperable. I potser el botó del pause ja es va prémer molt abans que arribés la recessió econòmica.